La dona nova

30 març 2018 01:00h
Frances Benjamin Johnston, \'Autoretrat fumant i bevent cervesa\' (detall), 1896. Fotografia. Library of Congress, Washington D.C.

Igual que Marie Bashkirtseff havia fet un poc abans i Lluïsa Vidal faria uns quinze anys després, entre el 1883 i el 1885, la nord-americana Frances Benjamin Johnston (1864-1952) també es va traslladar a París per tal d'estudiar dibuix i pintura a l'Académie Julian, un fet habitual per a les filles de famílies acabalades d'arreu d'Europa i Nord-Amèrica que desitjaven formar-se artísticament. Cap de les tres, però, no pretenien que això fóra un mer ornament, ja que tenien una veritable vocació i volien dedicar-s'hi professionalment, potser en el cas d'aquesta última inspirada per la seua mare, Frances Antoinette Johnston, periodista del Congrés i crítica de teatre al Baltimore Sun. Més endavant, de nou als Estats Units, va continuar la instrucció a l'Art Students League de Washington i, el 1888, a fi d'il·lustrar els articles que ella mateixa escrivia per a diverses revistes, va aprendre fotografia amb Thomas William Smillie, director del departament de fotografia de la Smithsonian Institution. Cal dir que Georges Eastman, l'inventor de les càmeres lleugeres Kodak Eastman, amic íntim dels pares, li n'havia regalat una. A principis de la dècada del 1890, va tornar al Vell Continent, on va visitar coneguts fotògrafs i va recollir objectes per a les col·leccions del museu. Segurament en aquest viatge va dur a terme el retrat d'un grup d'alumnes del centre d'ensenyament parisenc que posen a tal efecte, mostrant algunes eines, quaderns i estapolanys o aguantabraços, i que, en aquest sentit, contrasta amb la pintura de Bashkirtseff en què les veiem treballant.

Frances Benjamin Johnston, 'Académie Julian, Paris',  ca. 1890. Fotografia. Library of Congress, Washington D. C.

El 1894, va obrir un establiment a Washington, convertint-se en la primera fotògrafa de la ciutat. Allí va realitzar retrats de contemporanis famosos, com ara l'escriptor Mark Twain, la reformadora social i activista pels drets de les dones Susan B. Anthony o l'educador, assessor dels presidents i líder afroamericà Booker T. Washington, i també d'alts càrrecs polítics i de membres de les classes altes. El setembre del 1897, en un article titulat El que les dones poden fer amb una càmera, publicat al Ladies Home Journal, escrivia: "La fotografia com a professió ha d'atraure especialment les dones, ja que hi ha bones oportunitats per a un negoci ben remunerat –però només amb unes condicions molt ben definides. Els requisits principals –tal com recapitule mentalment després d'una experiència llarga i meditada– són: la dona que vulga que la fotografia siga rendible ha de tindre, pel que fa a les qualitats personals, bon sentit comú, paciència il·limitada per superar infinits fracassos, tacte també il·limitat, bon gust, ull ràpid, talent per als detalls i geni per a un treball dur. A més, necessita entrenament, experiència, algun capital i un camp per explotar. A primera vista, això pot semblar una llista espantosa, però és incompleta i no gens exagerada; encara que per a una dona enèrgica i ambiciosa, fins i tot amb oportunitats ordinàries, l'èxit sempre és possible i el treball dur, intel·ligent i a consciència poques vegades no aconsegueix grans resultats des de començaments modests".

Frances Benjamin Johnston, 'Autoretrat fumant i bevent cervesa', 1896. Fotografia. Library of Congress, Washington D.C.

Ella, que havia compartit esforços amb altres dones en escoles en què no se'ls ensenyava el mateix que als homes –recordem que, per exemple, no podien rebre classes del natural amb models nus–, n'era conscient de les dificultats que existien per obrir-se camí en el món de l'art i els aconsellava que pensaren en la fotografia com una opció: "Hi ha dones joves que han tingut una formació artística exhaustiva el talent de les quals no els permet que les seues obres s'eleven per damunt de la mediocritat i, per tant, no en trauen profit; altres, com a aficionades, han entrat una mica en la fotografia i els agradaria convertir un agradable passatemps en una tasca més seriosa; mentre que una altra classe podria trobar aquesta línia de treball plaent i lucrativa". Perquè "és erroni considerar que la fotografia és purament mecànica. La mecànica hi és fins a cert punt, però més enllà d'això, hi ha un gran marge per a l'expressió individual i artística".

Frances Benjamin Johnston, 'Autoretrat amb vestit d'home, bigoti postís i bicicleta', 1890-1900. Fotografia. Library of Congress, Washington D.C.

Aquesta crida anava en la línia de trencar la ideologia de les esferes separades que les feministes estatunidenques "percebien com una invenció masculina i una resposta dels homes a la seua temuda competència en el món del treball", assenyala Whitney Chadwick (Mujer, arte y sociedad, 1990). Més encara quan, el 1894, havia sorgit l'ideal de la Dona nova, de gran influència en aquesta època, que entrava en conflicte amb els valors tradicionals. Un prototip femení que feia referència al creixent nombre de dones educades i independents, que també reflectien els canvis en el vestit i en les activitats que duien a terme. Frances Benjamin Johnston ho va mostrar en alguns autoretrats en els quals apareix en actituds que s'adiuen a aquesta nova visió: en un, el més conegut –i també més paròdic–, de forta tendència pictorialista, la veiem asseguda de perfil davant d'una llar, fumant i bevent cervesa i amb les faldilles arromangades; en l'altre, amb robes d'home i bigoti postís, sosté una bicicleta. Provocadora, marcava el seu lloc en la societat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next