Els que em coneixeu sabeu que sóc una dona d’un optimisme que frega la més innocent de les ignoràncies, una persona d’aquelles que a penes veu un tímid raig de sol només alçar-se ja es pensa que serà un dia preciós. Avui, però, m’he llevat una mica grisa. No sé si deu ser per la santedat de l’època en què estem o perquè d’uns dies ençà m’alce escoltant Radio Nacional de España. Sí, sí, ja ho sé: À Punt Ràdio està molt bé i és més “nostrada”. Tanmateix coincidireu amb mi que escoltar la nostra ràdio no és un mèrit per a una persona com jo. La proesa està a seguir l’actualitat a través d’unes notícies que quan arriba l’hora d’esmentar titulars només lligen els de l’ABC, La Razón i El Mundo. Es tracta, en definitiva, no tant d’estar ben informada, sinó de veure com és la realitat dels altres, perquè us assegure que la meua –i la de molts– dista bastant de la que mostren alguns mitjans de comunicació.
En un acte de reflexió –aquests dies hi conviden– em pregunte quan és que em va començar aquest desànim i trobe que degué ser cap a dimecres passat, quan en comprar el diari Información d’Alacant perquè la meua filla volia el mico que hi regalaven en la col·lecció “Animales en peligro de extinción” em vaig adonar que el mateix dia hi regalen els fascicles del curs C1 de valencià… Una llengua que, precisament, molts alacantins volen en procés d’extinció i s’ho creuen a força de repetir fal·làcies. Pura casualitat, però ja us dic: fa pensar. Era, a més a més, dimecres de “Paelles a la Universitat d’Alacant”, un despropòsit que els universitaris alacantins hem exportat a altres universitats (i va i ens n’enorgullim…). Venia de fer la classe de les 8 del matí a la Facultat d’Educació i en obrir la porta de l’aula havia trobat una alumna (de 52). Només una. La resta d’alumnes devien haver anat a collir l’arròs per a les paelles, perquè a aquelles hores, ja m’explicareu… La xica, en veure’m entrar va mirar cap les cadires buides amb timidesa i amb cara de no acabar-s’ho de creure. Jo amb un somriure als llavis –perquè encara no havia comprat el mico, ni llegit el periòdic, ni escoltat la ràdio– vaig fer la classe com si res. Només em surava una lleugera grisor sobre la ment: confesse que no sabia el nom de la meua alumna, la qual cosa em feu pensar que coneixem ben poc aquells que llancem al món amb la nostra bibliografia a les motxilles. En arribar a casa, amb la música de la festa paellera de banda sonora de fons, nugava uns llacets grocs al balcó amb l’ai al cor pel destí del president Puigdemont i la resta dels presos polítics mentre pensava que a Ceuta acabaven d’alliberar un pres perquè la Setmana Santa bé mereix indult i caritat. Les coses de la justícia ja són figues d’un altre paner.
Per acabar el dia m’abocava a les xarxes socials i m’hi trobava amigues i conegudes, algunes de les quals han estat alumnes meues en algun moment d’aquesta dissortada vida, vestides de Manola, emocionades de mostrar fotos de nuvis i marits costaleros (i jo anys i panys fent-los treballar la coeducació, però es veu que no he sabut arribar, està clar), corpreses al costat d’un mort de fusta, guix i vernís, ensangonat i estacat a un crucifix que en un no res els habitants del barri de la Santa Creu d’Alacant plantaran sobre una immensa i florida bandera d’Espanya i passejaran a toc de corneta pel nostre centre històric volent-nos convèncer que aquestes són les nostres tradicions, que la seua realitat és la nostra. Setmana Santa en gris. Dies de No-Do.
