Hi ha un acordionista que em persegueix. El primer dia fou un divendres, ja fosc, les nou tocades. Jo esperava l’autobús a la plaça de l’Ajuntament, i com que el panell anunciador m’avisava que encara trigaria dotze minuts en passar el 70, vaig treure el mòbil per trucar a casa i anunciar que arribava un pèl tard. Llavors va arribar ell, un home d’uns setanta anys i escaig, no gaire alt, amb ulleres i barret i un somriure perenne que engegà la seua melodia sense avís. Jo tinc un què, amb l’acordió. En ca la meua iaia n’hi havia un, desballestat, i segons el relat familiar, mon pare l’havia fet sonar en serenates a peu de balcó per impressionar ma mare, que se l’escoltava des de darrere les cortines i que encara s’havia de pensar molt si l’acceptaria com a pretendent seriós. Vull dir que aquesta imatge d’un home que toca l’acordió té un tel de tendresa en el meu imaginari, tot i que mai dels mais vaig escoltar mon pare tocar l’acordió. Però aquest senyor, aquell divendres, interrompia de sobte la meua comunicació telefònica amb el seu so ran d’orella. De manera que vaig haver de renunciar a la conversa i vaig optar per enviar un WhatsApp. Tots dotze minuts mentre esperava l’autobús, el bon home va estar pegant-li a les tecles, i jo, que tinc debilitat pels músics de carrer i, tal com he explicat, per aquesta imatge dels acordionistes, vaig trontollar en les meues conviccions. No vaig treure ni una moneda, no. Corria el risc que, en agraïment, l’home repetís aquella melodia inacabable. Va passejar amunt i avall, i deia hola de tant en tant, i continuava amb la mateixa murga, i tot just un moment abans que el 70 fes la seua aparició, el so es va aturar en sec i ell va pujar en un altre autobús. Al cap d’uns quants dies, mentre esperava el metro en la parada de Xàtiva, pam, l’homenet de nou, passejant per l’andana i fent sonar l’acordió en aquell espai que tot ho amplifica. Sort que el meu metro va arribar tot seguit i no vaig fer més cabòries. I tot just fa uns dies, feia un migdia tan bo, tan ple de sol, que en eixir de la feina i arribar al meu barri vaig decidir seure en una terrassa i fer-me un aperitiu abans de dinar, i no diríeu, doncs sí, l’acordionista va aparèixer de colp, vora la meua taula, en Benimaclet. I és que toca malament. No pots distingir la melodia, que és una sonsònia repetitiva que, a més, no s’adiu gens amb els acompanyaments harmònics que li fa amb la mà esquerra, i tampoc no podries dir quin compàs segueix aquella cançó, perquè l’home no el sap i no hi ha manera de trobar el ritme ni la coherència musical ni el motiu. I no ho sé, potser no em persegueix, potser té una pensió mínima i es guanya uns euros recorrent la ciutat i, vés per on, hem coincidit, tot i que jo no crec gens en les casualitats. Potser viu sol i no l’esperava ningú a l’hora de dinar i per això pitjava tecles amb mà dreta i esquerra. Potser tocava serenates de jove, o s’ha quedat vidu, o s’avorreix. Potser simplement li agrada, tocar l’acordió. No fa mala cara, ni se’l veu desnodrit ni res, però qui sap quines històries s’amaguen darrere aquelles notes repetides una vegada i una altra.
