No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu.
Aquestes foren les primeres paraules que vaig conèixer del poeta Vicent Andrés Estellés. No les vaig llegir, les vaig escoltar al pròleg d’aqueixa famosa cançó d’Obrint Pas. A banda d’escoltar Estellés a través de cançons d’Obrint Pas, de l’Ovidi Montllor i de tants altres grups de música, també l’he llegit. De fet, qui no ha llegit Estellés encara que siga a una fotocòpia que passa el professor de valencià a classe? Amb la seua lectura i alguna classe de literatura a l’institut creia conèixer un dels poetes referents de la cultura valenciana, però dimecres passat quasi caic d’esquena en descobrir noves facetes i dades sobre ell. La Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València organitzava una taula redona (Estellés: tres dècades de treball en premsa) amb motiu del 25è aniversari de la seua mort. En ella, Enrique Borderia, Adolf Piquer, José Miguel García i Víctor Mansanet exposaren experiències i troballes sobre l’Estellés periodista que, per si algú encara no ho sap (no fa tant que jo vaig assabentar-me), estudià Periodisme a Madrid i més tard treballà durant tres dècades a Las Provincias. Parlar d’Estellés i de Las Provincias suposa irremeiablement parlar de blaverisme, regionalisme, anticatalanisme, identitat valenciana, nacionalisme, de Joan Fuster, de Sanchis Guarner, d’Ombuena, de Martín Domínguez… Tanmateix, he de confessar que de tot aquest llistat de termes i noms, no en sabria explicar ben bé ni la meitat.
Per a explicar una cosa, cal conèixer-la. Hi ha tantes, tantíssimes coses que desconec sobre la meua terra… Per exemple, sé tota la línia successòria borbònica, però els noms de Pere i Jaume em ballen al cap igual que els seus regnats com a reis de la Corona d’Aragó. Per què tinc la sensació de conèixer més el sorgiment de nacionalismes com el gallec o el basc i no tant el del País Valencià? Per què recite, com una cançoneta, dates com el 1492 o el 1808 però amb el 1238 o el 1707 sempre acabe desafinant? Per què he de buscar a la Viquipèdia què és el que degué passar el 25 d’Abril perquè ara tots els anys hi haja una manifestació a la meua ciutat?
“No faces de la ignorància un argument”, enunciava Fuster. La ignorància no hauria de ser una excusa per limitar-se a contemplar, que diria el seu company Estellés. Ningú no pot saber-ho tot. No obstant això, qui marca allò que jo sé i allò que desconec? Per què m’és més familiar un fet que pogué ocórrer a l’altra punta de l’Estat espanyol, però no ho és la derrota de la Batalla d’Almansa el 1707? És fàcil: l’escola.
A l’assignatura d’història, el País Valencià sempre esdevé un únic tema de tot el llibre de text (sovint l’últim) o bé una pàgina d’un altre color en cada tema a mena de curiositat. De fet, jo mateixa, amb dèneu anys i estant en segon de carrera tinc per primera vegada una assignatura el nom de la qual conté les paraules “història” i “País Valencià”. Tinc la sensació que a l’ensenyament obligatori, el País Valencià, la seua geografia, la seua història, els seus autors, els seus pintors, els seus referents esdevenen més un fet anecdòtic. Una tafaneria que contar als qui són de fora per impressionar-los mentre els convidem a una paella. Però si volem que les futures generacions coneguen les seues arrels i les preserven hem de repensar els plans d’estudi. És necessària una base de coneixements. En una època on no hi ha (de moment) mitjans en llengua pròpia que tinguen interessos empresarials dins del nostre territori, com ens assegurem de la transmissió cultural?
On queda, llavors, el nostre amor propi? Com estimarem allò que no coneixem? Com volen que estimem allò que ens produeix inseguretat? Gran part d’aquestes línies són preguntes. Preguntes sense resposta. Em disculpe per això, però no és aprendre fer-se preguntes? És necessària i urgent una educació obligatòria que tinga en compte la cultura valenciana com a eix central i no residual. És així com assumirem la veu d’un poble que lluita per sobreviure a l’oblit del temps, a l’anècdota, al silenci. No ens limitarem a contemplar, no. Participarem perquè un poble que no es coneix, és mort. Un poble unit, alegre, combatiu.
