Em despertà una banda de cornetes i tambors que anava al encuentro, el retrobament simbòlic de Jesucrist ressuscitat i sa mare. Segons el record que tinc d’aquest acte, que se celebra a la plaça d’Espanya, els caramels volen i el mantó de vellut de la Verge Maria canvia de negre a blanc.
Quan encara no havien tocat les deu del matí, la mateixa confraria tornà per on havia vingut. Al carrer, la música de les cornetes i dels tambors es mesclà amb l’esclafit d’alguns coets, el romanent faller dels xiquets més matiners.
A la rotonda adjacent, s’escoltà un xoc –res greu– entre dos vehicles, dos dels molts que abandonaven el poble perquè l’endemà no era festiu a Madrid. L’incident obligà a aturar-se els cotxes que eixien i les caravanes que entraven al poble cercant la seua terra promesa, un campament arenós i improvisat vora mar, on les cases mòbils proliferen com a bolets.
Les famílies de vacances continuaren fent fotos a les vestes, a les cornetes i als tambors, mentre miraven que l’excedent de petards no els fregara els turmells. De fons, un decorat efímer de grans proporcions: la fira, que és la fira de Pasqua i de les Festes Majors, que començaran dissabte que ve, quan els nostres sentits encara no hagen oblidat la cremà, quan el nostre cos encara recorde la ressaca pasqüera.
És aquest un temps estrany, de sol i de visitants que inunden la platja i alcen les persianes dels comerços marítims. Un temps de processons i de reggaeton de fira. D’astènies i de dies que allarguen. Els estrangers van en sandàlies i els autòctons encara no hem guardat les botes. Ells s’estoven a la sorra; nosaltres assistim a la nostra classe d’exercici setmanal.
Alguns diuen que enguany hi ha hagut més turistes; d’altres, que menys. L’Ajuntament diu que els mateixos que l’any passat. Alguna cosa ha estat diferent, però no sabria dir quina.
En qualsevol cas, fa goig veure els xiquets a la fira, els restaurants plens i la cassalla corrent, però també tinc ganes que la platja es quede buida, que torne a ser un poquet més nostra.
