Terra de l’Havana

5 abril 2018 01:00h

Enguany fa vint anys que vaig publicar una novel·la sobre la guerra de Cuba. Sovint el títol és l’últim en què pense quan escric un relat, un poema o un article, com ara aquest. Mentre alçava els barandats dels darrers capítols, començaren a rondar-me pel cap un seguit de paraules i frases candidates per a encapçalar-la. Una de les que més punts tenia i que al final va perdre a favor d’una estrofa de l’havanera El meu avi, d’Ortega Monasterio, fou Terra de l’Havana.

Alguns amics que la llegiren i m’ajudaren amb els seus consells i les seues correccions a acabar d’arredonir-la no l’entenien, possiblement perquè la seua connotació era excessivament local i emocionalment subjectiva.

Quan era un xiquet, el meu pare, que aleshores comprava peres per a un comerç manxec, em va llogar amb jornal d’infant, un costum estés i ben vist en aquella època. Collíem peres sobretot de la varietat alcolina i de vegades també d’aigua i mantegoses. En algunes partides del terme de Puçol no es conreava una altra cosa.

A diferència del que pensa alguna gent que creu que em coneix bé, sempre he estat una persona que m’ha agradat escoltar, també observar com es mou i s’expressa la gent amb què em trobe en el meu anar i vindre pel món. He gaudit d’allò més escoltant petits fragments de la vida dels altres, assistint a la reconstrucció d’un món que el temps ha fet desaparéixer. Un vici insensat, un petit defecte que ha inoculat en mi el verí de l’enyorança, la d’un món que vaig conéixer lleugerament i que fou el dels meus pares i els meus avis.

Durant aquells dies tòrrids d’estiu, els meus companys de colla em van descobrir que hi havia una part del terme de Sagunt on la majoria dels propietaris dels camps eren del meu poble. El racó de Puçol, li’n deien. I a una part d’aquest racó, el més distant del poble, li deien, amb una certa ironia, Terra de l’Havana.

El dilluns de Pasqua vaig passejar per aquest territori que va estar a punt de convertir-se en el títol d’una novel·la d’història-ficció. Un paisatge que un dia el conformaren horts ubèrrims de tarongers, camps de pereres, melonars, riques alqueries, amb les seues eres, els seus motors de reg, les seues séquies a la vora de les quals creixien els magraners, les nespleres... El projecte de la IV Planta Siderúrgica Industrial s’ho va endur tot per davant. Encara hi ha les pereres de la meua infantesa donant els darrers fruits, el tarongers assedegats amb el seu nu tràgic que fa mal als ulls. Les alqueries a les quals els han robat les teules i estan ruïnoses, els motors desmuntats, les séquies destrossades. Un paisatge que un dia fou productiu i que ara està a un pas de ser desèrtic. Abandonem el conreu de les nostres terres per a consumir un producte llunyà del qual no sabem res i que oculta tractes que en saber-los ens posarien la pell de gallina.

En sentir els meus passos sobre les branques i l’herba seca del terra, en un escàndol d’ales batents eixien dels seus amagatalls els coloms silvestres i iniciaven una cursa cap a la llodriguera més propera desenes de conills. Tot era silenci a la Terra de l’Havana, però jo, amb la meua càrrega de records, podia sentir la veu d’aquelles dones i aquells homes que habitaren les seues alqueries, treballaren i fecundaren la terra i recolliren els seus fruits.

Maleïda memòria.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next