La de Público va ser la darrera gran aventura del periodisme hispànic. Va ser un diari en paper que van llançar a les procel·loses aigües mediàtiques celtibèriques Jaume Roures i altres accionistes arriscats en 2007. La data no passarà desapercebuda. Quan els primers exemplars del diari eixien al carrer els xicots de Goldman Sachs coïen a Nova York una fogassa amb molt males puces. La fogassa es va dir Crisi Econòmica (així, per antonomàsia), i encara en queden corfes, que no sé si ens podrem engolir mai. L’aventura que glosse va durar fins principis del 2012. Van ser sis anys meravellosos i m’enorgullisc d’haver participat plenament en la maniobra. Després Público, com a periòdic en paper, va passar a millor vida, i en va sobreviure una versió virtual, com diuen els cristians que fan les ànimes després d’abandonar el cos mortal, en el maremàgnum de la Gran Xarxa.
Si rememore tot açò és perquè la Institució Alfons el Magnànim em va proposar fa poc publicar una antologia dels meus articles en el mitjà en qüestió i la criatura és a punt de nàixer. Formarà part de la col·lecció Papers de premsa, que dirigeix Emili Piera, aquest afable i no prou ben ponderat activista sempre a favor del plaer. Si no recorde malament, la sèrie de Piera es va inaugurar amb la recuperació de les Notes d’un desficiós de Joan Fuster, aquelles bilioses i brillants andanades –ben carregades de mala llet- que el mestre de Sueca va etzibar al final dels anys de plom de la Transició valenciana. Em trobaré, doncs, en una molt bona companyia.
Vaig escriure per a Público, entre els anys 2008 i 2012, vora 400 articles de tota mena, des de reportatges internacionals a notes breus sobre televisió, tot passant per les meues columnes habituals sota l’epígraf Traducción inversa. Vaig xalar com un cosac, us ho assegure. Vaig arribar al periòdic quan n’era director Ignacio Escolar i subdirector Jesús Maraña. El meu superior directe hi era, però, el Cap d’Opinió, un jueu colombià anomenat Marco Schwartz que va creure en mi i em va obrir de bat a bat el pòdium més selecte de la casa. És l’etapa més intensa –i també més profitosa, perquè llavors encara es pagava dignament un article de premsa- de la meua trajectòria periodística. Aquesta cursa que encara no ha acabat va començar –fa més de trenta anys!- al periòdic Mediterráneo de Castelló, primer amb uns articles apassionadament valencianistes sota el marxamo de “La terra i lo mal govern” (hi firmava amb el peudònim L’Encobert) i després dirigint un suplement de cultura i espectacles que eixia divendres i es deia Weekend. Jo tenia poc més de vint anys llavors (us parle de finals dels 80) i, com tot el qui té vint anys, estava convençut que el món era una gran mona de Pasqua que podia menjar-me a mos redó.
Ara eixirà l’aplec de columnes de Público, amb el títol Sin dios y sin diablo, i podria ben bé succeir que passara sense pena ni glòria, que és el més habitual amb els llibres en aquest país. Però això m’és un poc igual: rellegint ara aquelles peces m’ha tornat a embargar la sensació d’estar a dalt d’un vaixell pirata, xalant una cosa de no dir i disparant tots els canons a babord i a estribord. Va ser una època divertidíssima i irrepetible. Després, la crisi ho va fer tot malbé, però almenys quedarà aquest llibre. I sic transit gloria mundi, em tem…
