Fa temps que la terminologia del sociolingüisme es va incorporar a l’inventari lèxic comú d’una manera, podríem dir, frívola. És cert que la llengua és sempre un tema recurrent. Pensem que tothom en parla alguna i el procés de politització que tots els humans executem naturalment no defuig en absolut el tema de la llengua, de fet, n’és un dels arguments estrella. Així, conceptes com bilingüisme, conflicte lingüístic o diglòssia són habituals en moltes converses i, fins i tot, a la palestra oficial del nostre País Valencià, al cor de les Corts Valencianes, l’indret on se suposa que se solucionen els problemes dels valencians de bé.
Potser d’entre tots els que s’acostumen a fer servir destacaria el de normalització, perquè amb tota la seua extensió semàntica i morfològica s’ha instaurat com a eina necessària per a entendre quina és la solució de la llengua ara mateix al nostre país. Per a entendre’ns, el procés de normalització esdevindrà cabdal quan la llengua sobre la qual s’executa palesa greus símptomes de desafecció per una part dels parlants, és a dir, serà un procés de resposta a un conflicte lingüístic que minoritza una de les llengües en litigi i l’empenta irremeiablement a la seua desaparició. Aquesta normalització ha d’anar acompanyada d’una política lingüística ferma i sense escletxes i que siga capaç de fer front a una situació extremadament sensible. En el cas del nostre País Valencià, l’evident manca de planificació lingüística en favor de la llengua pròpia dels valencians, tant per part del corrupte PP com de l’actual govern del Botànic (incapaç de creure, per exemple, en un sistema educatiu d’immersió lingüística) l’han duta a ser una llengua marginal i sempre amb el jou de la desaparició sobrevolant-li l’entorn.
Aquesta manca de planificació de què parlem fa desaparèixer el referent de com cal treballar per aconseguir la introducció de la llengua en determinats contextos. És evident que per a la normalització d’una llengua és clau el factor “ús”, com reconeix un dels personatges més autoritzats per a parlar del tema, Toni Mollà, que al seu article Què és la normalització apunta al fet que ”les llengües se salven de la mort si la gent les usa, això vol dir, si les parla, les escriu i les llig”. I l’ús, inevitablement, ha de ser expansiu a tots els espais socials dels usuaris.
Precisament aquesta afirmació m’obri de bat a bat la perspectiva dels darrers 25 anys al nostre País Valencià. Efectivament, u s’adona de la meravellosa aportació que han fet els grups i autors de música valencians que han triat la nostra llengua per a transmetre els seus sentiments. Per a ser justos, el ventall hauria de ser molt més ampli i n’hi faríem cabre d’altres de finals dels 60 i 70, però em fa goig destacar l’aportació que han fet i fan aquests grups a la cultura valenciana de 25 anys ençà.
No m’aturaré a destacar-ne cap, perquè segur que seria injust. A més, m’interessa més el vessant col·lectiu com a fet comú i com a eina de difusió de masses que no fer-ne un inventari. I el fet és que a pesar de totes les mancances, de les dificultats i, sobretot, de la dura resposta institucional que van rebre durant el lamentable govern del PPCV, els grups i autors valencians que s’expressen en la nostra llengua han sabut teixir sense complexos un model de quina ha de ser la voluntat determinant per usar la llengua. No seré jo qui diga que ho han fet pensant en afavorir la normalització del valencià, però sí que puc dir sense por d’equivocar-me que de la seua tria lingüística emana un component de normalitat absolutament imprescindible a l’hora d’ajudar a treballar per la situació terrible que patim. Les seues lletres, a més, i defugint d’entrada qualsevol valoració sobre la seua qualitat o intencionalitat, han vehiculat tot el domini lingüístic i rebentat isoglosses que separen altres llengües. No només han sigut o són escoltats al nostre país, els grups i autors de música en valencià han exportat la nostra cultura i l’han agermanat amb moltes altres, i tot, perquè han fet servir la que és la seua llengua, aquella amb què els han transmès els més sincers valors i les més profundes emocions.
Segurament tot plegat sona a elogi desficaciat i oportunista. Tanmateix, em té igual. Del que sí que estic plenament segur és de tenir la trista sensació que el tema de salvar la nostra llengua no depèn d’una acadèmia de la llengua massa avesada a la polèmica ni d’un govern que tremola quan calen accions decidides i valentes. Per això, i com gairebé sempre, s’han de cercar referents i recursos fora dels qui han rebut la confiança del poble, entre aquells que realment creuen en el que fan i actuen amb coherència i fermesa. I sense cap tipus de dubte, els qui han demostrat que transmetre la seua cultura amb la seua pròpia llengua és possible, són necessàriament el model a seguir, perquè han sabut transformar el silenci en himnes i han assumit sense estridències la veu de tot un poble, malauradament, sense massa moviment.
