En la boca del pou

Em vaig criar en una casa de barri vell. Una casa humil, estreta, humida, amb andana, rebost i un pou en un cantó de la cuina. Aleshores, vull dir durant la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, i a pesar que ja hi havia aigua corrent, totes les cases disposaven d'un pou, sovint enganxat a la paret mitgera que es compartia amb la casa del costat. El pou donava una aigua cristal·lina que la meua àvia emprava per a omplir la pica i rentar la roba.

Des de principis del segle passat el terme es va anar omplint de pous de rec que acabaren a poc a poc amb els ullals i les fonts, els noms dels quals ara només són una excusa per a evocar un temps passat.

D'infant tenia una por irracional al pou de casa. Tremolava com una fulla en acostar-me a la seua vora. Amb els ulls ben oberts, observava com la meua àvia, amb el nervi i la seguretat que la caracteritzaven, subjectava amb una mà la corda de cànem i amb l'altra llançava el poal al fons. Després de sentir la seua topada amb l'aigua, estirava la corda i amb l'ajuda de la corriola el feia tornar a la superfície vessant el líquid per les vores.

Davall el sòl de la casa, pressentia l'Aqueront i Caront amb la seua barca a l'altre extrem del pou, esperant que jo hi caiguera per a dur-me a un Hades ple de dimonis i monstres aquàtics.

Els majors de casa tenien el mal costum d'obviar la roba estesa. I sense que ells se n'adonaren havia escoltat històries d'assassinats, de maltractaments, de suïcidis en què el pou i alguns dels seus elements, com ara la corda, eren els protagonistes. Soldats enemics assassinats i, després, llançades les seues despulles al pou; infants caiguts accidentalment al pou i dels quals no es va recuperar mai el seu cadàver; pares que imposaven una dolorosa disciplina als seus fills a colps de corda; veïns que, després d'una visita al metge, es mudaven per darrera vegada amb una corbata de cànem...

Un jornaler aragonés, un matí de la meua infantesa mentre collíem peres a la Terra de l'Havana, em va fer veure la coincidència entre les paraules castellanes pozo i pozal i el nom del meu poble escrit en castellà, Puzol. Anys més tard, a través del professor Sanchis Guarner, vaig saber de la paraula llatina Puteolum i de la seua evolució a través dels segles, Puçolum, fins a convertir-se en Puçol, la qual cosa confirmava la teoria d'un jornaler observador i una mica savi.

A mesura que m'anava fent gran, vaig aconseguir véncer aquella por. En tinc d'altres amb les quals encara bregue amb l'esperança de derrotar-les, com ara la idea terrible de la mort, a fi d'enfrontar-m'hi un dia i assumir-la amb naturalitat. Un dia vaig agafar el poal i el vaig deixar caure al pou sostenint la corda amb una mà. Vaig sentir com colpejava la superfície de l'aigua, li vaig donar uns segons perquè s'omplirà i, després, amb perícia i força, el vaig hissar fins a agafar-lo amb les mans i abocar l'aigua en la pica. En l'aigua del pou vaig veure reflectida la meua felicitat. Era un espill on em veia i que el podia travessar, l'espill de Lewis Carroll, i des d'aleshores he anat explicant tot allò que m'he anat trobant allí.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat