Parèntesis

Hi ha moltes classes de parèntesis. Parle de parèntesis en el seu sentit figurat. Parèntesis com a interrupció de la quotidianitat, com a suspensió temporal de la rutina. Hi ha parèntesis que et cauen de colp, inesperats, com una urgència mèdica que a voltes s’esdevé una estada hospitalària i et fa sentir (tot i que saps que no és així) que el parèntesi és allò altre, la vida que duies i que, inexplicablement, continua per a la resta de la humanitat. Torne a llegir Em dic Lucy Burton, un llibre d’Elizabeth Strout. Torna a robar-me el cor com la primera volta. Les coses que conta, com les conta. La bondat. Lucy Burton, el personatge, explica en primera persona un parèntesi d’aquesta classe, una estada hospitalària que s’allarga més del que s’havia previst. Sa mare, a qui fa molts anys que no veia, acut per estar-se amb ella. I en aquest parèntesi que ens explica molts anys després, hi ha el metge i les infermeres, hi ha els records de la seua infantesa, les converses, els silencis, la decisió d’escriure, Nova York, les filles. Hi ha la por, la tendresa, l’amor. Hi ha un món sencer, en aquell parèntesi. I és que si bé ho penses, cada parèntesi pot contenir un món. I si t’ho tornes a mirar de més a prop i amb atenció, la vida en va plena, de parèntesi i, per tant, de móns. Hi ha un parèntesi magnífic quan viatges. Ets allà, onsevulla que hages anat, lluny de casa. Passeges per carrers desconeguts, potser sents una llengua que no entens i vius amb una atenció tan concentrada i tan intensa que el món és això i, si per un moment et ve al cap la teua rutina diària, t’agafa una mena de mareig, com un vertigen. Jo, ho confesse, m’aboque cada dia a propòsit a un parèntesi. Arreu de casa, en cada habitació, els viatges s’apilen desordenadament. M’esperen. Alguns són destins desconeguts, uns altres són aquells dels quals t’ha parlat tanta gent que et fan por per si et deceben. I hi ha els que ja coneixes, els que ja has fet alguna vegada però que no t’importa repetir. Ara mateix, per exemple, després d’aquest parèntesi, me’n torne a l’hospital amb Lucy Burton. De nit, des de la finestra de la seua habitació, es veu l’edifici Chrysler tot il·luminat. Lucy adora Nova York, com jo. I com ella, asseguda en l’escalinata de l’entrada de sa casa en el West Village, em dic, “Fixa’t tu, qui s’ho havia d’imaginar? Jo, ací, a Nova York!” (I mentre jo viatge, hi ha uns altres que viuen en un parèntesi que es va fent rutina, com ara els joves d’Altsasu i els presos polítics catalans. Tant de bo tancar aqueix parèntesi fos tan fàcil com em resultarà tancar aquest).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat