Tornar a casa per Pasqua és com viatjar cap enrere en el temps; significa retrobar-nos amb els paisatges geogràfics, socials i emocionals que vertebren les nostres identitats, ens revelen qui som i d’on venim i ens guien, com diria Manuel Castells, allà on anem. Des del Pinós cap a Jumella, en el punt en què conflueixen la CV-83 i la RM-427 direcció el Carxe, entre ametlers, s’erigeix una antiga casa de pedra, la primera de tantes… És el disseminat de l’Alberquilla (Múrcia), si bé nosaltres ho referenciem com Casas de Ibáñez, las Casicas o les Casetes.
Em sembla veure a Juan saludant-me des del tractor i donant-me la benvinguda. Sent l’impuls de parar, i pare. És un dia fosc, plujós, fresc… M’aprope a la porta, toque el timbre. Apareix Juani, vint anys més tard. Em convida a passar. I amb el primer pas s’activen sentits i records. L’olor de forn desperta a la xiqueta que encara sóc.
Ca Consuelito, la de les Pastes. Fins aquí pelegrinava amb ma mare a per tonyes, llengüetes, malenetes, pastissos… quasi tots els caps de setmana de la meua infància cabrera. I no érem les úniques. Hui trobem les seues peruses distribuïdes com delicadeses per tot arreu. I almenys 2500 de les mones que ens hem menjat aquests dies han sigut cuites en els seus forns i elaborades artesanalment i sense quasi descans. Ella ja no està al càrrec; ara bé, va transmetre saviesa i un receptari propi abans de retirar-se’n en 2002, després d’anys dedicada de ple a la pastisseria i una osteoporosi greu.
A l’Alguenya de la postguerra. Consuelito, la de Tomás, un corredor de vi de les Casetes, va nàixer a ca la família materna. De sa mare, Milagros, va aprendre l’ofici de la costura. Als huit anys, ja al Pinós, a l’eixir de l’escola, ajudava a Liria la Modista a omplir la planxa de carbó, mentre les xiquetes de la seua edat jugaven en la font. Tot i així, li agradava estudiar, sentia molta curiositat pel món, però, en finalitzar l’Educació Primària, no va poder continuar. Era una sagala i el destí de les dones era un altre, segons son pare. Aleshores va començar a cosir i a fer trenat de sabates per a diferents tallers.
Als vint-i-pocs es va casar amb Juan, el de Casa Buendía, agricultor de La Raixa; se’n va anar a viure al camp i es va fer llauradora. ‘La machorra’, li deien les gents de les pedanies de Jumella quan es va treure el carnet de conduir. Ella mai els va fer cas. I la vida va transcórrer, durant anys, entre extensos camps de cultiu, diverses pedregades i un fill.
I a la fi pastissera. D’elaborar pa i pastes tradicionals de s’agüela per a consum propi en el forn morú del pastador del corral, va passar a atendre alguns encàrrecs de la tenda de sa cosina Conchita, del Pinós, ampliant, simultàniament, els seus coneixements amb altres formes de fer i receptes noves. De la tia Visita, de la Torre del Rico, va aprendre a fer les peruses; un dolç típic, exquisit i extremadament delicat, preparat amb ous, oli d’oliva suau, anís i farina de candeal. Va posar el seu segell propi experimentant durant quatre anys, pesant ous i mesurant els rovells, perquè tingueren textura i sabor singulars.
A finals dels huitanta, va adaptar la casa on em trobe hui a les necessitats de la producció, adquirint la maquinària mínima necessària per a funcionar. L’elaboració artesanal i els pagaments li exigien treballar tothora. Dormia poc i menjava de peu; sa mare li ajudava en la criança del seu fill i en les tasques domèstiques. Juani, la seua nora, va arribar més tard, i aquí continua, mantenint el negoci familiar. Això sí, menja asseguda i descansa dilluns i algun diumenge.
Consuelito Pérez Albert té 75 anys. És viuda des de fa sis. No guarda fotos del temps del forn. Malgrat la seua malaltia, participa activament en diferents col·lectius socials locals. De fet, en el passat, les seues gestions en representació de la comunitat veïnal van afavorir l’arribada d’electricitat i aigua corrent a la nostra partida. La resta del temps ho passa amb els néts, les amigues i llegint. “Si nasquera ara, em menjaria el món”, diu al pensar la seua vida, marcada per possibilitats limitades. S’emociona en confessar que, si haguera pogut estudiar, s’hauria dedicat a la investigació policial. Ens abrasem després de mitja vida sense veure’ns i seguisc el camí a casa.
Diem que l’androcentrisme ens ha obligat a créixer sense referents, sobretot models alternatius als patriarcals, privant-nos de conéixer i valorar altres visions del món i enfocaments de vida diversos. Amb tot, aprendre a mirar i revalorar les dones de la nostra vida, les seues lluites, resistències i aportacions ens revela que som gràcies a moltes Consuelitos i reafirma la necessitat i la convicció de buscar-les i contar-nos.
