Vos he de confessar, amigues i amics, que de xiquet tenia un repertori extens i complet d’allò que tendim a qualificar com a males paraules. En contra del que sol pensar el veïnat, sóc de l’opinió que la bondat o la maldat de les paraules no està en el llenguatge, sinó en aquell que les usa.
Les havia mamat a casa. Però, també, al carrer. Tenia una llengua bruta que la meua àvia intentà en diverses ocasions i sense èxit netejar-la amb remeis de l’època com ara emprant aigua i sabó, o fregant-me en els llavis una pebrera. Les males paraules venien a mi com una riuada en moments d’enuig, d’ira o de frustració, i en no poques ocasions m’havien causat problemes greus. Quan apareixien estant a casa ma mare solia perseguir-me amb una sabata en la mà disposada a «fer-me el cul roig com una tomata», o pitjor encara, me la llançava certerament al cap des d’una certa distància. Un dia, fart, vaig recollir la sabata del terra i la vaig tirar al pou, aleshores vaig saber el significat de la paraula multiplicar. A l’escola solien aparéixer les males paraules després de rebre per part del mestre dues paletades en la mà, aleshores tornava al meu lloc qualificant-lo entre dents de «mal nascut», «cap rascat», «cabró» i «fill de puta». Hi havia un company en concret que gaudia delatant-me, denunciant-me al mestre, sempre hi ha un gos disposat a ben servir el seu amo, la qual cosa acabava per sumar deu paletades a les dues anteriors.
El meu pare tenia també una boqueta d’or. Anant anant es cagava en tots els sants i les divinitats del cel. La meua àvia, tot i que era una dona de missa diària, tenia una certa tirada a traure els malnoms a tots aquells que se li posaven entre cella i cella. De paraules grolleres només n’utilitzava una, «deshonrat», per a ella no hi havia cosa pitjor al món que haver deixat perdre l’honor, la vergonya i caure en la hipocresia, la mentida i la indecència. Amb el pas dels anys li vaig agafar gust i estima a la llengua i he aconseguit guardar en un calaix ocult un bon grapat de paraules que, en compte de definir l’altre, l’increpat, m’acabaven retratant a mi i el resultat no m’agradava gens ni mica.
Hi ha dies que pose la televisió o l’ordinador personal i sent una mena d’impuls, com un ressort que obri aquell calaix, i m’ix com un huracà el lèxic terrible que emprava en la infantesa. La indecència, la falta d’integritat campen per tot arreu. Una fauna diversa de deshonrats han perdut el respecte a la ciutadania. I jo, com tants altres, em sent enganyat, frustrat, irat. Torne a dir «fills de la gran puta!», «mal nascuts», «fills d’una cabra banyuda», ho dic per a mi, no ho escric en cap xarxa social on de segur que hi ha gossos delators que acabarien amargant-me el dia. Per cert, com es pot atemptar contra l’honor d’alguna persona que no en té? I ja posats a fer preguntes, com es pot qualificar un estat en què es pot ser jutge i part?
