Qui dia passa, any empeny - 30 d’abril

30 abril 2018 01:00h

Molts països del nord i del centre d’Europa celebren, tal dia com hui, la nit de Walpurgis, una festa ancestral, d’origen cèltic o germànic, que festeja el pas de l’hivern a la primavera o, per a ser més exactes, la derrota del fred i el triomf de la calor. El nom Walpurgis deriva, més segons la tradició que no segons la història, de santa Walpurga, una monja anglosaxona del segle VIII, venerada sobretot als països germànics.

Per aquell temps, els dies més llargs i les temperatures més benignes eren l’excusa que necessitava la gent per a saludar l’arribada del bon oratge amb danses, rituals més o menys màgics i cerimònies propiciatòries de les collites. Però la nit de Walpurgis va ser, sobretot, la nit de les bruixes.

Segons Goethe, que ho va deixar escrit en el seu Faust, bruixes, vampirs, sàtirs, licantrops i esperits dels avantpassats eixien aquella nit del seus amagatalls i es reunien als boscos o als cims de les muntanyes per dansar al voltant dels focs sagrats, oferir sacrificis a les forces del mal i mantindre relacions sexuals, entre ells o amb el mateix dimoni.

L’església primitiva, que havia començat a expandir-se arreu del món conegut, va aprofitar aquells temors per reconduir les commemoracions i la gent senzilla que, aquella nit, buscava refugi a les esglésies, va acabar oblidant aquelles cerimònies i substituint els esperits i les divinitats agrícoles per santes, màrtirs i rogatives dirigides pels sacerdots de la nova religió.

En realitat, bruixes i esperits malignes a banda, totes aquelles celebracions havien de servir per a invocar els esperits de la fertilitat i demanar bones collites, per això era costum fer l’amor, o intentar-ho, a l’aire lliure, damunt la terra que volien fecundar.

En l’actualitat, cada país i fins i tot cada ciutat d’aquells paratges ha conservat una tradició lleugerament diferent de les altres, encara que totes les celebracions han estat infectades pel virus del turisme. Hi ha llocs on és preceptiu besar-se, a mitjanit, sota un cirerer en flor, que és un símbol de la fertilitat; en alguns altres pobles, les xiquetes es disfressen de bruixes i participen en processons que volen imitar els aquelarres, sense sacrificis ni actes sexuals aberrants. També s’ha conservat el costum de fer-se collars i diademes amb flors o plantes aromàtiques... I en tots els llocs on celebren la nit de Walpurgis beuen bona cosa i encenen fogueres, com fem nosaltres, al Mediterrani, per sant Antoni, sant Josep o sant Joan.

En general, els estudiosos consideren que aquestes reminiscències de festes paganes, com la bruixeria i algunes altres manifestacions de l’espiritualitat popular, són restes de celebracions antigues que l’església no va ser capaç d’assimilar al cristianisme primitiu.

Per això, la religió catòlica considera que tot allò que no ha estat creat per Déu és obra del dimoni i, pel mateix motiu o per alguns altres motius molt semblants, els fanàtics contemporanis consideren que qualsevol manifestació cultural diferent de les seues és nefasta, infernal i indigna de conservar-se i fan tot allò possible per demonitzar-la, de manera que la gent senzilla, o directament imbècil, es considere superior als que són diferents.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next