Terrorisme

24 abril 2018 01:00h

Parlar sobre el concepte de terrorisme hui en dia exigeix en primer lloc posicionar-se clarament perquè no hi haja cap dubte sobre el missatge que, humilment en el meu cas, s’intenta transmetre. Així, i perquè cap ombra de dubtes faça confosa la meua opinió, em mantinc totalment en contra de fer servir qualsevol tipus de violència per a reinvindicar i defensar els ideals polítics propis. Una altra cosa és la resposta.

Dit això, m’agradaria mostrar la meua preocupació pel relat que s’està creant a través de les historietes que ens conten el jutge Llarena i l’Audiència Nacional com a portaveus de l’Estat espanyol amb les seues novel·lesques interlocutòries. I tot, amb el suport inestimable dels representants polítics del govern, que posen cara, ulls i ànima a les directrius que es representen al guió exposat pel poder judicial.

En aquest cas, crec que hem de ser molt cauts a l’hora de fer veure com s’ha introduït socialment l’ús del concepte terrorisme entre una població que cada cop més sembla sotmesa i vençuda a defensar uns postulats que, analitzats amb una mica de perspectiva històrica i semàntica, no tenen cap tipus de sentit. Cal recórrer, en primer lloc, a analitzar l’abast semàntic del mot. Així, la definició que ens apareix al diccionari ja revela clarament quin és el límit que separa què és terrorisme i què no ho és. Notem: “Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de repressió”, clar i ras, la diferència rau en l’ús o no de la violència. A més, al codi penal espanyol, el terrorisme sura damunt d’una allau immensa de terminologia que fa que, realment, tot puga ser sospitós de contenir certa dosi de violència i, per tant, de terrorisme. Fixem-nos: “1. Se considerarán delito de terrorismo la comisión de cualquier delito grave contra la vida o la integridad física, la libertad, la integridad moral, la libertad y indemnidad sexual, el patrimonio, los recursos naturales o el Medio Ambiente, la salud pública, de riesgo catastrófico, incendio, contra la Corona, de atentado y tenencia y depósito de armas municiones o explosivos…[sic]”, tot després d’identificar què pot ser considerat grup terrorista. Fent ús de la necessitat de respectar la separació de poders de l’Estat, no m’hi ficaré, ho deixe als lletrats.

En el llenguatge dels qui no som juristes, tenim bastant clar què és el terrorisme i quina és la dimensió social que pren. Però sobretot, crec que tenim molt clar què no és terrorisme. Els dos casos que potser tenim més a prop són els d’ETA a Euskal Herria i els de l’IRA a l’Ulster. Afortunadament, ambdós moviments per l’alliberament nacional estan inactius i ja no ocasionen víctimes mortals entre la societat. En ambdós casos, el desarmament va ser progressiu, però, malauradament, en el cas del conflicte basc l’Estat espanyol va demostrar i demostra que quan es tracta de replantejar el nacionalisme espanyol no es postula mai com a bon interlocutor. En el conflicte irlandès, amb el diàleg com a eina, es va signar l’Acord de Divendres Sant el 1998, però no van cessar la violència fins a 7 any després, amb una important activitat negociadora amb els presos de l’IRA com a actius protagonistes. Durant el temps de negociacions, 229 membres de l’IRA van eixir de la presó sota les condicions marcades amb els principis Mitchell de no violència, només 9 van tornar a la presó perquè no els acompliren. Fins i tot, el moviment d’alliberament nacional va aconseguir situar el seu vessant polític, el Sinn Fein, a la cambra de representants. En el cas d’ETA, la negativa de l’Estat espanyol va fer que el conflicte es fera massa llarg i no va comptar amb la col·laboració dels diferents governs espanyols, més preocupats a ocultar les trobades negociadores que a fer efectiu un projecte de pau. Hui, encara continuen amb una política de presos inhumana, i la utilització mediàtica i esbiaixada d’aquest discurs de la por, els ha donat llicència per a aplicar la llei antiterrorista impunement, sense cap tipus de vergonya ni de repercussions.

Amb aquest escenari, els responsables polítics del govern espanyol, a través de la manipulació del sistema judicial, han introduït el concepte de terrorisme entre la població amb una temerària maniobra. Ara per ara, i si continua aquesta dinàmica, tothom estem exposats a ser acusats de terrorisme si participem en activitats pacífiques contra els estaments de l’Estat i manifestem el nostre dret a decidir si realment volem pertànyer a un estat que cada cop ens colla més la nostra llibertat. Una bona prova la tenim en el que els està passant a moviments cívics i pacifistes com els Comitès de Defensa de la República (CDR) a Catalunya; o als companys d’Alsàsua, que estan patint un judici sumaríssim tant socialment com legalment; o el terrorisme d’Estat aplicat pel govern de Rajoy contra la voluntat del poble català a decidir el seu futur. També ho van patir el mateix director del diari Berria, Martxelo Otamendi, quan era director del diari Egunkaria, tancat el 2003 per, segons l’Audiència Nacional, “formar part d’un conglomerat empresarial controlat per ETA”. Cal dir que Otamendi va ser absolt de totes les acusacions el 2010, després de set llarguíssims anys.

Tota aquesta iniciativa repressora perd tota la credibilitat en el moment que veiem els feixistes campar pels carrers de València a la caça dels qui no pensen com ells, o quan queden absolts aquells que disposaven d’autèntics arsenals d’armes embolcallats de banderes i símbols d’odi, perquè els criteris per decidir què és o no violència i contra qui o què es fa servir, manifesten clarament cap a quin costat s’aplica la repressió i el terrorisme d’Estat, i a qui protegeixen amb una sorprenent i patètica devoció.

Ah, per si queden dubtes, els protegits per l’Estat són els feixistes que, entre altres coses, mataren a Guillem Agulló, però no, sembla que això no és terrorisme.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next