És fantàstic allò que pot generar l’observació del que ens envolta. Ho reconec, a mi m’apassiona mirar. En qualsevol gest, en qualsevol objecte o situació quotidiana s’amaga un article, un monòleg, una seqüència per a una novel·la. Fins i tot en una cosa tan simple com un pot de llet condensada, que em va suggerir tema per a aquesta columna.
Compartia fa uns dies un dinar amb amics, un dinar d’aquells on, el per si de cas del moment maleta, es trasllada a la taula i sembla que has arribat al bufet lliure del millor resort en temporada alta. Un d’eixos dinars on les confidències comencen amb els preparatius, les rialles són continues i els records afloren amb el café i les pastes, sols uns segons abans que ho facen també els remordiments i sigues conscient que necessitaràs ajuda per a fer front a la cremor d’estómac que t’espera a la vesprada.
Justament en eixe moment, i mentre uns i altres feien memòria de declaracions d’amor passades –que no desvetlaré i guardaré com a secret professional per a tranquil·litat de tots, malgrat ser material d’un alt potencial en alguns casos–, algú deixava damunt la taula un pot de llet condensada. Però no un pot qualsevol. Un pot amb el poder de transportar-nos de colp a la nostra infantesa. D’aquells que no sabien d'”abre fácil” i que les nostres mares obrien, com si jugaren a marcar el cercle polar Àrtic i Antàrtic que estudiàvem a l’escola, amb dues obertures perfectament simètriques per on es podia veure el desig. Dues obertures per somiar amb la dolçor d’aquell sabor cada vegada que passaves per la cuina i lluitaves per resistir-te a la temptació de deixar caure alguna gota en el dit i gaudir d’aquell plaer que era dels pocs que no estava catalogat com a pecat. Dues obertures que, de sobte, em van traslladar a una vesprada qualsevol tornant de classe amb aquell uniforme gris, la motxilla plena de deures i el pensament en aquella degustació clandestina que, malgrat no estar penada per l’església, sí que podia portar associat algun crit per part de ma mare. Fins i tot em va arribar l’olor de les faves recent collides que mon pare acabaria de portar del camp i que reposaven en el banc de la cuina, just davall de l’armari que custodiava aquell pot que tant ansiejava. El passat sempre està ple d’olors i sabors significatius que, de tant en tant, convé recordar com a part del nostre patrimoni personal.
El cas és que, obert d’una o altra manera, pel que vaig poder observar, el que no ha canviat amb els anys és l’atracció del públic per la llet condensada. Un èxit del qual no tots poden presumir en base a altre gest que, una vegada més, vaig poder certificar. I és què, hi haurà una cosa més trista que la solitud dels torrats de les bosses de mesclaet? No som conscients, però això que fem amb els torrats és assetjament psicològic en tota regla. Estar a les bosses, estan, però ningú vol saber res d’ells, els ignorem igual que ignorem els pronoms febles més enllà dels exàmens de la Junta Qualificadora. Trist també. Doneu-los una oportunitat als pobres que, de segur, també formen part del vostre passat i han sigut testimonis de converses d’allò més interessants acompanyades d’una cervesa ben fresca.
