Hi ha dies

28 abril 2018 01:00h

Hi ha dies que la vida et sembla una maleta sense rodes que costa de traginar. L’obres, doncs, primer de tot, amb els ulls entelats de son, encara. Hi ha els mateixos morts, les mateixes absències, però és com si, en comptes d’aprimar-se, haguessen agafat pes i densitat. T’havien dit que el temps, i saps que és cert, però hi ha dies que són com els primers de tot. Com el primer dia de l’absència i del dolor. Així doncs, t’omples de coratge o de vés a saber què i obres la maleta per mirar cara a cara tot aquell pes que arrossegues. Treus els vestits lleugers de la nostàlgia, els pantalons més gruixuts del penediment, els abrics de la por que pesen com si anassen mullats i les sabates, totes les sabates que no t’han dut enlloc. Ben mirat, penses, per anar a treballar no et cal cap maleta. En tens prou amb una bossa lleugera, amb les claus, la cartera, el raspall de dents, una rebequeta per si de cas i la llibreta, això sí, sempre la llibreta. És primavera, et dius, és primavera, però ja saps que les gemes, els botons, no es baden sempre fàcilment. Hi ha sempre un cert sofriment en cada naixement. Serà això, doncs. No el passat, sinó el futur que vol entrar i fer-se pas i cou un poc en esqueixar la pell antiga. Et despulles i fas la dutxa, deixes que l’aigua et regalime pel cos i mentre ho fa, el món s’aclareix de colp. El cos, l’aigua, la dutxa, tot és un regal. Has vist aquella pel·lícula, Alma mater, una pel·lícula sobre la guerra que sense mostrar-te ni una gota de sang t’ha fet sentir la mort ben a prop, l’angoixa contínua, la violència contra les dones. Has vist en aquell film que t’hi jugues la vida per un bidó d’aigua mentre tu la deixes córrer sobre el cos ensabonat. Llavors dius gràcies, en veu baixa, gràcies per aquest do que et mereixes tant com qualsevol en qualsevol lloc del món. T’eixugues, et pentines, et poses crema a la cara, ratlleta a les parpelles, un poc de coloret i el vermell als llavis que t’ancora definitivament a la terra i et fa somriure. Un vermell que és com un groc d’esperança. I no és que t’arrapes a l’esperança, és que era l’esperança allò que s’amagava en els brots que han esgarrat el tel sota la teua pell, brots en les venes, el cor, l’ànima, tot. Lluu el sol i pinta el carrer. Agafes la bicicleta, fiques la bossa lleugera en la cistella i surts al carrer. Pedaleges. Cames i braços en moviment, l’aire fresquet del matí, la vida. Veus més ciclistes, vianants, el tramvia, les criatures que van a escola. El cel és blau i mentre travesses el llit del riu et demores per deixar que el sol t’acaricie i et pinte de groc tota sencera. I novament ho saps, que la vida és sagrada i que pots, i tant, traginar aquella maleta. Arribes a la feina, aparques la bici i, mentre prens un cafè, treus la llibreta de la bossa i anotes: “Hi ha dies que la vida et sembla una maleta sense rodes que costa de traginar”.

PS: Quan has acabat d’escriure tot això t’assabentes,de la sentència sobre el cas de la Manada. Agafes la maleta amb totes dues mans i te’n vas al carrer. Una entre tantes, ja no notes ni el pes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next