—Ets la Matilde? —em va preguntar Sergio Ramírez.
Érem a Masatepe, la seua ciutat natal, a la Fundación Luisa Mercado, la institució cultural que presideix i que porta el nom de sa mare, una mestra nicaragüenca coneguda i reconeguda que va morir a finals del segle passat. Vint persones més i jo esperàvem el —ara, ja— premi Cervantes per començar un taller d’escriptura amb ell.
—Ets la Matilde?
Per aconseguir una plaça, havíem hagut d’enviar alguns textos i donar les nostres dades. Ramírez i el seu equip havien decidit que mereixia aprofitar aquell curs i, per tant, sabien que comptarien amb una alumna d’ultramar. Un cop a l’aula, degué ser extremadament senzill identificar-me: la meua pell blanca —que no cedeix ni al sol tropical— em va delatar.
—Ets la Matilde?
He d’admetre que en aquell moment jo acabava de descobrir Sergio Ramírez. Era març de 2016 i jo estava voltant per Nicaragua des de principis d’any. Havia descobert Sergio Ramírez i Ernesto Cardenal, estava profunditzant en l’obra de Gioconda Belli, en la revolució sandinista, començava a entendre com estava de farta una gran part de la població, a tort i a dret, de Daniel Ortega i albirava l’amor incondicional que Julio Cortázar sentia per aquella terra «tan violentament dolça» (títol d’un dels seus llibres).
—Ets la Matilde?
Li vaig fer alguna broma sobre com de fàcil era reconèixer-me en aquelles circumstàncies i els meus ulls es fixaren en els dos quadres que presidien la sala on jo podia parlar-li sense que em tremolara la veu: un de Rubén Darío i un d’Augusto Sandino. Sandino, el revolucionari que va donar nom a la revolució que dècades més tard enderrocaria el dictador Somoza. Una revolució liderada, entre d’altres, per Ortega i per Ramírez, que va arribar a ser vicepresident del país abans de —com tants altres van fer— partir palletes amb el moviment.
—M’han encantat els teus relats.
Em va dir això. Una frase que durarà anys i que va durar tot el dia: mentre jo no sabia on posar-me, mentre jo li demanava per Julio Cortázar, mentre ell traduïa algunes paraules del meu vocabulari a la resta de la classe.
Va durar mentre la furgoneta que ens va tornar a Managua al vespre va recórrer la seca, la Meca i la vall d’Andorra i nosaltres comentàvem el dia, els carrers, què faríem en arribar a port. Dura ara i durava encara quan em va envair la certesa que aquell taller, aquell cotxe ple a vessar, la música que sonava a dins i els carrers que deixàvem enrere eren Nicaragua un dissabte de vesprada, eren Nicaragua més que mai.
