Qui dia passa, any empeny - 7 de maig

Ara no recorde exactament si la primera volta que Lluís Llach va vindre a Sueca va ser l'any 1972 o el 1973. El cas és que, tal dia com hui, aquell jove prim, somrient, una miqueta tímid i amb una cabellera frondosa, farà 70 anys perquè va nàixer a Verges el dia 7 de maig de 1948: el temps passa volant.

Aquell dia remot, el del seu primer recital a Sueca, mentre Llach provava el so de la sala d'actes del nostre institut, se li va trencar una corda de la guitarra i la situació era tan precària, a tots els nivells, que no en tenia més. Un servidor es va oferir a deixar-li la meua guitarra, que no era tan bona com la seua però estava sencera, i d'aquella manera casual ara puc dir que Lluís Llach, una volta, va fer un recital amb la meua guitarra.

Per aquell temps, Llach ja comptava, en el seu repertori encara curt, amb cançons tan imprescindibles com L'estaca, Irene o El bandoler: tres històries inoblidables que els aficionats podíem imitar amb una certa facilitat perquè els acords eren senzills i no exigien un gran domini de l'instrument.

Després vingueren obres molt més complexes i ben acabades, però igualment emotives: Com un arbre nu, I si canto trist, Viatge a Ítaca, Campanades a mort, Astres, Un pont de mar blava, Maremar... En resum: des del meu punt de vista, tan discutible com qualsevol altre, Lluís Llach és un dels autors de referència de la música popular contemporània, no sols en el nostre àmbit cultural, tan restringit i menyspreat, sinó del món sencer perquè L'estaca, cantada a Madrid, a Polònia, a Alemanya i a molts altres llocs, s'ha convertit en un himne tan universal com Blowin' in the wind, de Bob Dylan, o We shall overcome, de Pete Seeger.

Llach és fill d'un metge carlí, com ho va ser Joan Fuster, encara que son pare no era metge, sinó artesà i professor de dibuix; però aquesta no és l'única afinitat que els va unir mentre Fuster vivia. Quan Llach va convertir en cançó Criatura dolcíssima, Fuster, que no solia fer demostracions afectuoses, estava més content que un xiquet amb sabates noves. I després, quan els atemptats impunes contra les seues idees i la seua vida l'obligaren a pagar, de la seua butxaca, els desperfectes originats pel terrorisme d'estat, Llach va fer un concert a la plaça de bous de València i la recaptació va servir per a afrontar les despeses de les reparacions.

Ara, Lluís Llach encapçala, entre altres moviments, una fundació que treballa al Senegal per ajudar una minoria cultural que viu al voltant de Palmarin i que ha començat a millorar considerablement les seus condicions de vida, gràcies a les aportacions del cantant i d'algunes altres persones i entitats que encara creuen en el progrés possible dels pobles oprimits.

Per tot això, per les moltes emocions que ens ha fet sentir, pel seu compromís amb tantes causes que molta gent ja dóna per perdudes, per tantes cançons que ens fan estremir la memòria i per creure encara en la força de la paraula i de l'exemple, hem de felicitar Lluís Llach en el seu setanté aniversari, mentre lamentem que, tants anys després, L'estaca siga, encara, un himne en plena vigència.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat