A risc de resultar repetitiva, permeteu-me que us torne a parlar de llibres i de xifres que encara em ballen pel cap d’ençà que he liquidat els dies de treball a les fires de València i d’Alacant, perquè aquesta dualitat laboral a què em veig abocada per la manca de normalitat professional dels escriptors em fa pensar, i molt. I sobretot em permet veure el món de la literatura des de diverses perspectives.
Com a treballadora de l’Institut d’Estudis Catalans, he hagut d’atendre l’estand que aquesta institució s’ha procurat a la Fira del Llibre d’Alacant, un esdeveniment que com ja vaig comentar, enguany passava per un moment delicat i que s’ha viscut amb una certa grisor i complex d’inferioritat per la manca de “autores nacionales”. Certament és una fira modesta si la comparem amb la de València: 37 casetes enfront de 102 ho diuen tot… Tanmateix, si hi ha una cosa que jo he trobat veritablement a faltar ha sigut la literatura infantil feta en valencià. No n’hi havia ni un sol llibre en cap caseta que no fóra la de l’Institut d’Estudis Catalans o, en molta menor mesura, de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, que ha recuperat algunes rondalles, i poca cosa més. Us assegure que demanda, n’hi havia, i que ha sigut afortunadament nombrosa la quantitat de xiquets i de joves que ens venien a demanar i a comprar llibres, malgrat l’arraconament espacial a què hem estat sotmeses les institucions en aquesta fira (a certa distància de la resta de casetes i al final del passeig). De fet, els llibres més venuts del nostre fons han estat precisament els de literatura infantil i juvenil. Això em recorda l’article publicat per l’escriptor Xavier Aliaga al Temps fa a penes una setmana, en el qual reclamava un canvi en el discurs que fem sobre les xifres de lectura, sobretot pel que afecta al que es llegeix en la nostra llengua. Que un 2,8% de lectors en llengua pròpia és una xifra preocupant? Doncs clar que sí! Però no és una xifra sorprenent: som una cultura minoritària. Els joves llegeixen, i ho fan malgrat l’horripilant currículum escolar al qual els sotmetem farcit de lectures obligatòries. Això és el que ens hauríem de replantejar precisament: l’obligatorietat de la lectura. Revisem l’adjectiu, i revisem, també –i coicidisc amb Aliaga– què els donem a llegir, què escrivim i publiquem per als joves.
Com a escriptora, aquests dies he tingut la fortuna de comprovar, una vegada més, que als lectors més joves, que –no ens enganyem– són els més importants i eficaços per al redreçament de la nostra cultura i de la societat en general, la literatura els agrada per moltes qüestions, entre altres coses, perquè els trenca la rutina escolar i a alguns els distreu dels problemes de casa. La literatura té, per tant, una funció lúdica i afectiva innegable. Ho dic perquè ara fa uns dies vaig visitar un institut per parlar amb alumnes que havien llegit una de les meues novel·les. El centre es troba una zona bastant depauperada d’Alacant i alguns dels xiquets que –no me’n puc estar de dir-ho– em reberen com a una veritable estrella de cinema, no havien pogut comprar el llibre, perquè a les famílies hi ha prioritats econòmiques (i segurament la literatura no ho és…). Tot i això l’havien llegit i tenien un grapat de preguntes i portaven paperets solts perquè els hi fera una dedicatòria. Els agraden els escriptors com els agraden altres artistes. Si el llibre té el que ha de tenir, responen. Deixem de pensar, doncs, que el món s’acaba en nosaltres, que abans es llegia i ara no, valorem les xifres en justa mesura i fem literatura de qualitat, escoltem els joves i oferim-los productes que els agraden sense perdre de vista que l’oferta literària ha de ser un compromís social que vaja més enllà de les institucions i que implique altres factors socials, sobretot les llibreries, que en definitiva són les que han de posar a la vista i a mà el llibre en valencià, sense limitar-se a les lectures obligatòries. Apostar fort és el que ens cal.
