Supose que Roberto arribà a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès com arribàrem tots: amb una il·lusió infinita, una gana voraç i la sensació de fer tard. M’agrada pensar que l’ajudàrem a gaudir del seu somni, que també era el meu i el de tots els que a mitja vesprada entràvem al Palau Savassona amb la carpeta sota el braç. Si és cert que cada persona té un lloc al món, aquell era el nostre. Ho va ser. Saciàrem la gana –mai no quedàrem farts– i ens oblidàrem que féiem tard.
Roberto era hiperproductiu, escrivia tres vegades més del que se’ns exigia en els cursos i això que semblava treballar més que ningú. Almenys, era el que més matinava. Sabia que li quedava poc de temps?
Recorde els seus contes. Bé, si sóc sincera, no recorde l’argument de cap. Però sí que eren de color gris, de vegades negres, o en blanc i negre, amb un toc taronja, el de la línia 9 del metro de Barcelona. Rajoles, perifèria, vagons, pluja. Eren contes abruptes, silenciosos com silenciós és un crit a una habitació insonoritzada. Sempre hi havia pares –molts pares–i fills. Homes amb aire de cinema clàssic, de literatura clàssica. Personatges que volien semblar canalles, foscos, turmentats. En això no érem tan diferents: volíem semblar-nos als nostres escriptors preferits abans d’haver llegit tant com ells.
Es posava nerviós quan els defensava davant de la classe, però mantenia la compostura. Corregia els nostres textos amb la mateixa exhaustivitat amb què feia els deures. Quan algú li feia crítiques, es posava vermell i molt seriós. Després, es notava que quedava satisfet, orgullós: s’havia sentit reconegut, com un xiquet, com un fill.
Com li agradaria saber que li dedique aquest article… També, que alguns companys i professors han editat un llibre amb els seus contes, La pulsión de Carlo y otros cuentos para niños difíciles, que es presenta aquest dijous a l’Ateneu. Un llibre pòstum, el seu nom a la portada. Embogiria de saber que l’evocarem a través de la seua literatura, que Pau Pérez, Franco Chiaravalloti i Eduardo González parlaran d’ell a la sala Sagarra. L’alegria l’inundaria. El goig l’ompliria com l’heli infla els globus aerostàtics i els enlaira.
Roberto es precipità en el final del seu relat vital, l’acabà abans d’hora i de pressa. Ens inclogué en la trama molt tard i això m’ha deixat una sensació estranya. Encara així, m’afalaga que volgués acomiadar-se de nosaltres. Ho entenc, perquè estic segura que aquelles classes van ser de les coses més importants que va fer a la seua vida. Foren els nostres primers passets i el primer amor mai no s’oblida.
