Quim Torra: el president que he conegut

Avui dissabte, 12 de maig, el Parlament proposarà, en primera votació, Quim Torra Pla com a 131è president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que el seu nom sonava de feia dies entre el grapat de possibles candidats, reconec que em va sorprendre la notícia. Conec el Quim des de fa molts anys i no l’acabe de reconéixer en els colps de puny apressats amb què l’ha definit la premsa –la premsa de Madrid, bàsicament. El retraten com un “independentista radical” i un “antiespanyol xenòfob” i asseguren que serà un “titella” de Carles Puigdemont.

Anem a pams. No entraré en la dimensió purament política de l’afer. Que Quim Torra és independentista –no sé si poc o molt “radical”– és una evidència palmària. El “radicalisme” o la “xenofòbia” (sic) venen a tomb, supose, per la seua intensa activitat en Twitter en els últims anys. La veritat és que el Quim que jo conec no acaba de casar amb certes martellades en 140 caràcters que ha prodigat en un mitjà massa llépol, que requeriria –com tot el fangós univers digital– pensar dues vegades abans de disparar...

Quim Torra és –i per a mi sempre serà– el culte i amable advocat que, després d’abandonar una faena còmoda i ben pagada a Suïssa, va decidir tornar a Barcelona per posar en marxa, una dècada enrere, el somni de la seua vida: fundar una petita editorial on divulgar els grans noms del periodisme català de la República i també el bo i millor dels prosistes actuals en la nostra llengua. En aquell context ens vam conéixer: enlluernat per la qualitat dels primers volums d’Acontravent –així es deia i es diu l’editorial– i sent jo mateix un enamorat de la prosa i la penetració periodística dels professionals catalans dels anys 30, li vaig proposar que m’hi publicara un llibre.

El volum en qüestió es titulava Història d’Amèrica i abordava la crònica dels mesos que vaig estar als Estats Units treballant en un camp de vacances (http://www.acontravent.cat/llibre.php?id=39). Quim em va acollir amb la seua afabilitat d’estirp fefaentment britànica i es va entusiasmar amb el projecte. El text es va editar l’any 2009 i encara ara és una de les peces de la meua obra que més m’estime.

La circumstància, lògicament, em va permetre tractar en profunditat Quim Torra. És un home culte, de maneres suaus i tranquil·les, ferm en les seues conviccions però d’un tracte asbsolutament cordial. Em recorda, vés per on, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, un altre mandatari que m’honora amb la seua amistat. Torra i Puig tenen posicions ideològiques molt diferents, però amddós excel·leixen en una distància humana que no és fàcil trobar en segons quin polític.

Serà Quim Torra un “titella” de Puigdemont, com mormolen algunes veus malèvoles? No en tinc ni idea, però no em sembla algú que es puga manipular impunement. Ell sabrà quines són les seues lleialtats bàsiques, la seua consciència del deure a acomplir. La història –la història política hispànica més recent, sense anar més lluny– està plena de casos de “subordinats” que van acudir lleialment al reclam d’interinitat del seu cap i després van fer la seua via: Gerardo Iglesias amb Santiago Carrillo, Francisco Camps amb Eduardo Zaplana...

No abundaré en la qüestió de la independència. La independència de Catalunya és, sobretot, un estat emocional, que puc entendre però que veig des d’una certa distància. Aquest estat pot provocar –en Twitter, per exemple– algunes marrades discursives que els enemics saben bé com utilitzar. Li desitge a Quim contenció i fortuna. Governar un país no és manejar un compte de Twitter. Segur que, en les seues decisions, li ix més fàcilment la flegma british i el seny català adaptat a les difícils circumstàncies del seu país, que també és un poc el nostre. Sort i endavant, Quim Torra.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat