Sobre acusacions a les xarxes socials

Una amiga, sorpresa i dolguda, em comentava l'altre dia que un músic del seu grup favorit havia estat acusat per assetjament sexual. Acusat via xarxes socials. 

Estem presenciant un fenomen insòlit, un al·luvió de testimonis sobre persones amb reconeixement públic que assetgen, abusen, s'aprofiten o que s'interessen fins i tot per menors d'edat. I tot açò està esdevenint a les xarxes socials, via instastories i tuits. 

Instastories. Tuits. Neologismes nadius de les xarxes. Socials. Aquestes plataformes han esdevingut un canvi radical en les nostres relacions. Percebem la realitat a través d'elles. És per això que són tan poderoses. Han trencat l'hegemonia dels mitjans de comunicació tradicionals i han facilitat una comunicació des de baix i recíproca. El moviment feminista n'és un clar exemple.

Des del hashtag #MeToo (tornem als neologismes), passant pel Time's Up o per l'històric 8M. Estem vivint fites històriques, punts d'agulla que filen un procés ben complex. El passat 26 d'abril, als carrers presos per banderes morades i crits contra la sentència de La Manada es féu palesa. Era orgull. Sororitat. Força. Era la percepció que alguna cosa està canviant. Que l'estem fent canviar. Però què estrany, no? Serien conscients els qui eixiren al carrer en la presa de la Bastilla o en la Revolució Russa del que significarien les seues accions? 

Sense dubte s'adverteix un canvi. Un canvi que potser ni tan sols la classe política havia previst en el seu full de ruta. Aquest fenomen dels testimonis, una part de tot el que està movent el feminisme en els últims anys, està sent viral. Accelerat. Amb molta repercussió. Però hi ha alguna cosa dins la viralitat d'aquests testimonis que em desconcerta. Les xarxes socials són un gran aparador públic. On està, llavors, el límit per exposar la vida privada d'algú? On fiquem la barrera entre la presumpció d'innocència i la credibilitat de la víctima? Trobe que les xarxes socials són molt útils per visibilitzar el problema. La sorpresa que experimentava la meua amiga és positiva: demostra que els violadors i els maltractadors no són monstres ni malalts mentals, són homes.

M'he pensat molt si escriure aquestes línies. La meua reflexió prové del debat que està havent-hi a l'opinió pública, als bars, a les cafeteries. És difícil determinar si el que pense és encara un reducte de l'educació patriarcal que he rebut, de l'alienació de la qual totes hem de deslliurar-nos. I això em fa dubtar constantment. Els últims dies he escoltat qui pensa que aquestes iniciatives, les dels testimonis a les xarxes, són beneficioses perquè contribueixen a un clima on les dones parlen sense por. A més, malgrat que algunes acusacions no esdevenen delictes a escala judicial, també s'assenyalen pràctiques masclistes contra les quals s'ha de lluitar. Tanmateix, d'altres recelen del perill d'assenyalar sense cap control. Pensen que amb testimonis sobre converses eixides de to es trivialitzen delictes més greus com el d'una violació. Rebecca Solnit explica que quan escrigué el seu assaig "Els homes m'expliquen coses" acabà molt sorpresa del resultat. Començà descrivint un exemple de mansplaining i en el mateix text acabà parlant de violacions i assassinats. Segons ella hi ha un "pendent molt esvarós" i hem de fixar-nos en el conjunt. Tanmateix, allò que em fa reflexionar és més el mètode, la via.

L'única paraula que he pogut trobar per al cúmul de dubtes que m'inspira un fenomen a les xarxes tan accelerat és "arbitrarietat". Sense cap voluntat ni intenció de desprestigiar cap víctima (perquè parlem d'un tema molt seriós i no voldria amb aquesta reflexió ofendre ningú) trobe que Internet és un lloc opac. Acusem persones des de comptes que potser no duen la nostra identitat. Amb proves o sense, al cap i a la fi estem assenyalant a una persona davant del focus públic. On està el límit? Hi ha límit? És venjança o justícia? Són les víctimes qui han d'impartir justícia?

Més enllà dels dubtes, note una sensació per a la qual no trobe cap adjectiu. La sensació de formar part d'una cosa gran. D'un empoderament. D'un trencament. Solnit diu al seu llibre que les revolucions són, sobretot, de les idees. Amb les xarxes el moviment feminista és accessible, és visible i no seré jo qui negue els beneficis de les xarxes socials. Però cap a on van, més concretament, totes les acusacions i les veus que sonen ara? Tots els testimonis? Tenen molta força, però tampoc no podem deixar que caiguen en l'oblit sense cap altra repercussió, més si els acusats ho neguen o fugen d'estudi. Potser omplir els jutjats de denúncies? Denúncies que impliquen conseqüències per als agressors més enllà del desprestigi públic. Que col·lapsen un sistema judicial i legislatiu encara per deconstruir. Denúncies que contribuïsquen també a la reinserció i a l'educació dels agressors.

No hi ha final per a aquest text. Continue reflexionant sobre aquest assumpte. "Desconfia d'aquells que posseeixen més respostes que preguntes", diu Rosa Montero. Preguntes és l'única cosa que puc oferir entre aquestes línies.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat