A mon pare li agradava afirmar, amb una certa contundència, que la culpa de tot la tenia el seu avi. En els seus arravataments filosòfics com a creador aficionat d’aforismes i sentències, mai no ens va especificar de quin dels dos es tractava, si del patern o del matern.
En la cultura judeocristiana el sentiment de culpabilitat té un pes notable i l’arrosseguem com una cadena des del mateix moment de la nostra naixença. No parle de presumpció, sinó d’una constatació: som culpables pel simple fet d’haver sigut concebuts i parits.
Al llarg de la nostra vida jutgem i se’ns jutja. No atorguem, ni ens atorguen, la presumpció d’innocència a ningú. La culpa sovint l’acompanya una condemna, com si no fóra prou haver d’aguantar el seu pes.
Hi ha individus culpables que han aprés a callar la consciència i a rentar-se la ronya que cria la vergonya de ser coresponsables de corrupció, robatori, etc. N’hi ha altres que en el difícil joc de les relacions humanes han aprés a explotar aquest sentiment en l’altre a través del xantatge emocional i en trauen bons beneficis.
Però el meu pare acusava el seu avi per una altra qüestió. Una de més simple, la d’haver nascut massa prompte. Veges tu si la culpa no havia estat dels tresavis per no haver-lo concebut en la vellesa!
El meu pare va nàixer els darrers dies de desembre del 1934. Va viure la infantesa i la joventut marcades per la violència, la guerra civil i la postguerra, la fam, les privacions, la falta de llibertat i una religiositat exacerbada.
El plantejament de la sentència paterna era simple: si els seus avis i després els seus pares hagueren nascut més tard, ell ho hauria fet en un altre període de temps potser més pròsper i lliure.
La idea fa aigües per tot arreu, ja que no depén només de l’any que vas nàixer, també depén de la classe social a què pertanys; la nacionalitat, sobretot si ets part d’una minoria vigilada; de la religió que professes; de la raça a la qual pertanys, i de l’Estat on residixes; fins i tot de la salut física i mental.
El meu pare fa més de vint anys que ha faltat, mai no va arribar a fer-se vell.
No sé per què, potser per aquest ofici que practique de constructor de columnes i també perquè d’infant era com una esponja que absorbia amb avidesa el món que m’envoltava, un món que en bona part ha desaparegut, sovint pense en les sentències del meu pare i els pegue una i mil voltes per arribar a conclusions com ara que darrere de la culpabilitat del meu besavi hi havia la por terrible de mon pare de fer-se vell, de deixar de sentir-se jove, de semblar un ancià en un món que sobrevalora d’una manera malaltissa la joventut.
