68

19 maig 2018 01:00h

Un televident actual pot mantindre encara una certa dignitat a condició que no sintonitze mai Telecinco. Aquesta veritat palmària naix –com no podia ser de cap altra manera– de la meua pròpia praxi: puc afirmar sense dubtes que, en els últims quinze anys, no he vist mai la cadena de Mediaset. I mai vol dir mai. Naturalment, estic al dia d'alguns dels seus programes estrella (Sálvame, Supervivientes...) perquè els altres mitjans se'n fan a vegades ressò. I això és tot.

Tot açò naix d'una classe de literatura. Explicava l'altre dia als meus alumnes de Batxillerat la revolució que va suposar la publicació de Tirant lo Blanc. Apartant-se de les fantasies supernumeràries dels llibres de cavalleria, el Tirant va inaugurar la mirada realista en la novel·la europea. Les cerimònies eroticofestives del cavaller bretó amb Carmesina i les altres dames de la cort de Constantinoble van suposar una injecció de modernitat en la prosa novel·lesca (aquella que ja havia assajat, a la seua genial i inaugural manera, Ramon Llull). El resultat és conegut: quan els amics d'Alonso Quijano li cremen els llibres cavallerescos de la seua biblioteca, l'obra de Joanot Martorell és gloriosament salvada. Aquesta no pot anar a la foguera, diu el capellà, perquè és "el mejor libro del mundo", aquell on els cavallers moren al llit i no lluitant contra dracs inversemblants.

Els lectors de novel·les de cavalleries, per entendre'ns, serien ara els espectadors de Telecinco. Com que la gent ja no llegeix, miren les bretolades insubstancials de la teleporqueria. Res a objectar, és clar: cadascú dedica la seua vida al que vol o al que pot. Ocorre, però, que aquest mes de maig fa cinquanta anys de la revolta estudiantil de París. Els estudiants francesos es van aixecar contra la seua societat per canviar-ho tot –per canviar la vida– i a pesar que la revolució va acabar com el ball de Torrent, la seua empremta encara dura.

1968 va ser un any molt dens. Van assassinar Martin Luther King –abans de maig– i, com a colofó –després de maig– els tancs soviètics van invadir Txecoslovàquia. Ara s'ha posat de moda blasmar l'esperit dels anys 60 i les seues revoltes. Algú tan poc sospitós de reaccionari com Tony Judt va identificar la dècada meravellosa, en El món no se'n surt, com l'origen del malestar del present. Segons Judt, els 60 representen la fallida del concepte d'autoritat i la seua substitució per un caos abusiu que va dinamitar la possibilitat de consolidar les conquistes socialdemòcrates del benestar de postguerra.

Quedar-se amb aquest diagnòstic, però, seria completament insuficient. Els 60 també representen, a més de l'exacerbació de l'individualisme, la lluita contra el racisme, per la dignitat de la dona, per l'alliberament dels pobles i contra un ordre social injust.

A hores d'ara, quan vivim en un món que en part és herència de les lluites –i dels fracassos– d'aquella etapa, la pregunta que ens hauríem de fer és si canviaríem els anys actuals per aquells altres. Mire els meus alumnes i em pregunte quants d'ells realment prefereixen el Tirant a Telecinco –o si ho preferiu, les pel·lícules en blanc i negre de La 2 a l'Amadís de Gaula. El món és més complex que mai i demanem als nostres adolescents que s'esforcen a la recerca d'un premi que potser no obtindran, un Sant Graal destinat a uns pocs.

Ara els estudiants ja no es revolten com a París. I Constantinoble, en mans turques, ja fa molt de temps que es diu Istanbul.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next