Sóc conscient que parlar sempre sobre el tema de la llengua i de com els nostres estimats polítics la fan servir per al seu benefici, es pot transformar en una càrrega avorrida i fins i tot tòxica per a alguns dels lectors que s’hi atreveixen a repassar aquestes línies. Tanmateix, crec que mentre el tema romanga en els discursos manipulats i nocius de personatges com la cap del PPCV Isabel Bonig, cal respondre amb contundència, perquè l’allau d’improperis i estupideses que vessen de l’incontenible cràter d’aquesta dona, ha d’obtenir resposta institucional i social i, humilment, m’hi sume a la darrera.
La senyora Bonig ha mamprés darrerament una tossuda campanya contra l’escola valenciana, amb la llengua com a argument estrella, per a copsar l’atenció d’aquells que es creuen els discursos mentre destrossen l’esperit crític amb una profunda letargia. Ha de quedar clar que, per a mi, l’únic sistema que posaria el valencià en el lloc que li correspon dins del nostre sistema educatiu és el d’immersió lingüística, això sí, i com no podia ser d’una altra forma, ara per ara el conseller Marzà i el seu preparadíssim equip s’han guanyat la confiança per executar el famós Decret de Plurilingüisme i la seua sinuosa teoria.
Però tornem al tema. Potser a la senyora Bonig el que li cal és estimar més la llengua pròpia dels valencians, i deixar que tots els alumnes de l’escola pública valenciana exercisquen el seu dret a aprendre-la sense interferències externes que no ajuden al seu aprenentatge. Precisament l’entorn que creem serà fonamental perquè els aprenents siguen capaços de fer servir les llengües curriculars de cada territori. En aquest context, un dels conceptes que més m’ha cridat l’atenció darrerament és el d’«afectivitat lingüística», que esdevindrà clau perquè els alumnes no rebutgen d’entrada una llengua, que és el que ara mateix està passant a les escoles valencianes per la intromissió cretina i agosarada d’alguns polítics. Sobre aquest concepte, tal com ens recorda Joan Mallart al seu article Fonamentació i didàctica de la motivació a l’àmbit de llengües, podem trobar treballs força interessants com el de Todolí i Cuenca (1994). Segons el mateix autor «tots posen de manifest la clara relació entre els factors afectius i l’èxit […] en l’aprenentatge d’una llengua». Al mateix Marc europeu comú de referència (2003), el document on s’emmarquen les bases comunes que els aprenents han de seguir per a ser competents en alguna de les llengües del Consell d’Europa, es destaca entre les competències generals la de «saber ser», en què s’apunta al fet que, a l’hora d’establir l’activitat comunicativa, sobre els aprenents també influeixen «factors personals lligats a la pròpia personalitat i caracteritzats per les actituds, motivacions, els valors, les creences, els seus estils cognitius i els trets de personalitat que contribueixen a la seua identitat personal (p.127)». Així, hem de ser conscients que l’afectivitat transmesa pels ensenyants en el procés d’ensenyament de llengües serà fonamental per a assolir els objectius i continguts necessaris per a ser competents comunicativament en la llengua que estem aprenent.
Altres autors com Lasagabaster també proposen que si les actituds envers l’aprenentatge de les llengües són favorables, s’assolirà un nivell més alt de competència lingüística. Aquesta afectivitat i actitud, tan importants per a l’aprenentage d’una llengua, han d’estar exemptes però d’interferències alienes i tòxiques com la que ara mateix està fent el PPCV mitjançant Isabel Bonig i Beatriz Gascó, perquè si no és així, si contínuament s’hi dediquen a abocar merda sobre l’activitat docent i l’aprenentage del valencià a les escoles, aconseguiran crear un clima insostenible de desconfiança i animadversió sobre un dels canals de transmissió culturals més importants de què gaudim ara per ara. Com tots sabeu, és el que està passant.
Definitivament, l’aprenentatge de les llengües és una activitat de millora personal que no té res a veure amb qüestions polítiques ni polèmiques absurdes. L’entorn d’aprenentatge necessita que els interlocutors siguen capaços de desenvolupar la seua tasca dins uns paràmetres que també incloguen els valors afectius imprescindibles perquè l’aprenent obtinga una competència comunicativa apta. Aquest escenari és impossible si els encarregats de transmetre l’aprenentatge no són capaços de compartir l’actitud i afectivitat necessàries, perquè uns quants necis es dediquen a bombardejar els seus esforços.
Per això, m’atrevisc a recomanar-li a la senyora Bonig una contundent dosi d’estima i empatia perquè s’adone, per fi, que la seua proposta no té res a veure amb fantasmes nacionalistes ni espectres catalanistes. Només es tracta que els alumnes valencians gaudisquen de la riquesa cultural que suposa poder aprendre les dues llengües amb què s’articula la vida al nostre País Valencià. Li recomanaria altres coses també, però potser me les calle…
