Manolo el ferrador

24 maig 2018 01:00h

Vaig preguntar per ell a un conegut i m’ho va dir d’una manera freda, que va aportar més tristesa encara a la notícia: «Manolo el ferrador es va morir mesos després d’haver faltat la seua dona».

La darrera vegada que el vaig veure el vaig trobar més prim, més baixet, com si haguera encongit i amb la cara engroguida i xuclada per la malaltia.

Manolo havia estat un home tirant a alt, quallat i de ventre redó. Tanque els ulls i em ve a la ment la seua imatge, mudat amb jaqueta i corbata, amb la camisa blanca tensa tot arredonint-li la panxa. La cartera en la mà i la dona, companya inseparable, caminant al seu costat. A pesar de la disfressa, no era un comercial, ni havia treballat en cap sucursal bancària. Era testimoni de Jehovà i en la cartera portava fullets i revistes de la seua secta.

El seu ofici era el de ferrer. Durant anys havia fet i posat ferradures a haques, rossins, matxos i burrets, també llussiava lligones, aixades, corbelles i altres eines del camp. Recorde d’adolescent anar al seu taller i, en lliurar-me la corbella o la lligona, m’amollava un petit discurs que repetia a tots els seus parroquians: «Xiquet, tens una bona ferramenta, cuida-la».

Els familiars de Manolo i la dona van viure com una vertadera tragèdia la conversió als testimonis de Jehovà. Durant anys patí la incomprensió, però també l’assetjament de propis i estranys, que empraven qüestions de l’àmbit privat com una arma per a ridiculitzar-lo.

La fe, una fe que jo no compartisc, féu possible que Manolo poguera continuar surant a pesar del dolor i el drama que vivia en la seua llar, un drama del qual no tinc dret a parlar.

Fa anys, quan ja la tasca de ferrer no li donava per a passar casa, vaig coincidir amb ell realitzant diversos treballs.

Un any, l’ajuntament, a través d’un conveni amb l’INEM, ens va traure als dos de la llista de l’atur i ens encarregà netejar l’estany de Puçol. Ens van proveir d’una barca foradada i d'un parell de corbelles i ens deixaren tots sols a la platja. Manolo, que era un home de recursos, amb residus de quitrà que va trobar a vora mar reparà la barca i, tot seguit, ens posàrem mans a la faena. Era un home patidor que es preocupava pel meu benestar físic i també espiritual.

Li agradava xarrar, cantar i fer rimes fàcils. Encara recorde aquell vers manllevat a una famosa cançó de Paco Muñoz, que deia: «Què vos passa, valencians? / A pesseta les carxofes / i a duro els enciams». Carregada la barca, la turbina pròxima començà a xuclar l’aigua de l’estany i ens deixà quasi estacats enmig del fang. Manolo, fort i tossut com una d’aquelles mules que ferrava, aconseguí, perxant, traure’ns d’allí amb gran dificultat i esforç. Una al·legoria de la seua existència, si se’m permet.

Després coincidírem en una colla que es dedicava a la recol·lecció de la taronja. Els companys solien divertir-se fent-lo parlar i es burlaven de les seues creences. Aquells que més el burxaven i se’n reien eren els més missaires, alguns d’ells amb secrets inconfessables en la seua vida privada. Mai no ho he acabat d’entendre, qui més parla és aquell que hauria de callar.

Manolo, quan la cosa es posava insostenible, amb una paciència infinita els deia: «Satanàs vos manosecha».

Aquests dies he passat hores pensat en aquesta frase del ferrador. I després de llegir certs articles, escoltar certes declaracions, he arribat a la dramàtica conclusió que el món, que el país, s’adreça de cap a la catàstrofe. I no, no és el dimoni qui ens grapeja des d’internet o els mitjans de comunicació, ho fan els deixebles de Joseph Goebbels, la seua fe en la mentida repetida mil vegades, ara li diuen postveritat, i la promoció que fan de l’odi a l’altre, a qui és i pensa diferent, com ara Manolo el ferrador, cova l’ou del monstre que acabarà destruint-nos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next