Sense jerarquies

25 maig 2018 01:00h
Sophie Taeuber i la seua germana, Erika, amb els vestits Hopi, 1922.

A Zuric, durant els primers anys del moviment dadaista, Sophie Taeuber va dur a terme una producció artística –dansa, pintura, escultura...– que sempre desafiava els límits. Tanmateix, el focus mediàtic no parava atenció en ella, que continuava centrant bona part de la seua activitat en l'ensenyament, el tèxtil i les arts aplicades. Un interès que, tenint present els patrons –sovint quadriculats– usats en aquests darrers àmbits, li va permetre aprofundir en l'abstracció pictòrica, llavors revolucionària. Una abstracció que ella no concebia en termes de contingut, sinó en funció, doncs, de la tècnica emprada i que, per tant, s'anticipava a l'art concret (iniciat cap al 1930), en la mesura que no era ni una interpretació ni una il·lustració ni un símbol i estava vinculada a la música, el disseny industrial i l'arquitectura. També mitjançant la dansa, va ser conscient que moure's produïa una nova consciència i un compromís del jo amb el món. La teoria de Rudolf Laban, el seu mestre, relacionava l'experiència cinètica d'un individu amb la geometria de l'espai i permetia visualitzar-la en formes gràfiques. En l'obra plàstica de Taeuber, els motius repetits remeten inevitablement al ball: a l'espai, al ritme i a l'equilibri, malgrat que no es puguen considerar una transcripció, sinó motius que provoquen sensacions visuals de moviment.

Sophie Taeuber, 'Ritmes verticals-horitzontals lliures', 1919. Guaix sobre paper.

Hugo Ball, el creador del Cabaret Voltaire i un dels impulsors de Dadà, va escriure sobre Taeuber a propòsit de les interpretacions dels seus poemes sonors: "Amb ella, en compte de la tradició, hi ha la resplendor del sol [...]. Ella està plena d'inventiva, caprici, fantasia [...]. És un ball ple de punxes i espines, de llums enlluernadores, un ball d'intensitat penetrant. Les línies trenquen el seu cos. Cada gest es descompon en cent accions precises, anguloses i incisives. La bogeria de la perspectiva, la il·luminació i l'atmosfera són, per a un sistema nerviós hipersensible, l'oportunitat de veure una raresa plena d'ironia i enginy. Les figures de la seua dansa són alhora misterioses, grotesques i extàtiques". Així, mitjançant aquesta hibridació, Sophie expressava l'esperança de Dadà en un art lliure de significat institucionalitzat.

Sophie Taeuber, Vestits Hopi, 1922.

Ella mateixa, el 1927, deia: "El criteri intrínsecament decoratiu no ha de ser eradicat, és un dels impulsos primordials i profunds en la humanitat: els habitants primitius van decorar els seus objectes de culte amb un desig d'embellir i millorar [...]. És un sentit que prové de la necessitat de perfecció i realització creativa". La rebel·lió dels dadaistes contra la tradició i la guerra va provocar que miraren envers l'exotisme del denominat "art primitiu" per tal d'enriquir les seues ments i les seues obres. Tristan Tzara, un dels fundadors, va crear una enorme col·lecció, i Han Coray, marxant suís i reformador educatiu, va donar als artistes de Dadà les peces de la primera exposició que hi va dedicar a Zuric el 1917. També hi havia referències en les seues performances –com ho demostren les de Taeuber–, diferents a qualsevol altre tipus d'actuació vista fins aleshores, sense text, sovint inintel·ligibles, sobretot en la roba, el so i la dansa –amb tambors africans i màscares en les anomenades Soirées nègres. Unes manifestacions que colpien el públic, que, en general, les qualificava de radicals i subversives. A Taeuber, l'art africà, mexicà i nadiu nord-americà li va donar una resposta natural a la inspiració i les investigacions en què estava immersa. Els resultats es poden apreciar en els dos vestits d'inspiració Hopi (poble de Nou Mèxic i Arizona) que va dissenyar el 1922 per a ella i la seua germana, Erika.

Sophie Taeuber, Hans Arp i Theo van Doesburg, Café de l'Aubette, Estrasburg, 1926-28.

Entre el 1926 i el 1928, Sophie, el seu marit, Hans Arp, i Theo van Doesburg, artista i arquitecte, fundador de De Stijl, junt amb Piet Mondrian, van rebre l'encàrrec de remodelar el Café de l'Aubette, un restaurant i club nocturn d'Estrasburg. Un projecte en què van aplicar l'abstracció geomètrica de tendència constructivista al disseny d'interiors. L'aplicació del llenguatge visual de la pintura a les parets i els sostres d'aquest complex d'oci van portar a la pràctica les idees utòpiques de l'abstracció que pretenien crear un espai d'harmonia i bellesa universals. La unitat del conjunt i la geometria estricta són notables i contrasten enormement amb els estils de l'època; un exemple es pot veure a la cafeteria, on les taules i cadires són tan importants com la decoració de la parets. Va ser el primer local modern que va intentar unificar la forma i la funció, abans de Bauhaus. Una dècada després de l'execució, el partit nazi el va etiquetar com a "art degenerat" i va ser destruït. Per sort, el 2006, l'anomenada Capella Sixtina de l'art abstracte, en què tots tres, Sophie, Hans i Theo, van col·laborar en igualtat de condicions, sense jerarquies, es recuperava completament.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next