Si els he de ser sincer, no sé ni tan sols el seu nom. Vaig tindre notícies de la seua existència fa més de tres dècades, en un temps bromós en què començava a sentir la coïssor de la ferida que em provocaven les lletres. Sempre he tingut l’antena posada esperant una història sucosa, fins i tot abans de saber compondre un bon relat. Digueu-me tafaner si voleu.
Aleshores formava part d’una colla de més de vint homes que es dedicava a la recol·lecció de diverses varietats de taronja per a un comerciant local. Era un dels més joves. Féiem una temporada llarga, que començava a finals de setembre i acabava el mes de juny. Hi havia dies que collíem davall la pluja, tot esvarant pel fang endurit amb el caixó ple sobre el muscle i l’aigua gotejant-nos per la punta del nas i els camals dels pantalons. Altres dies la rosada era l’excusa per a no posar-nos al tall. Aleshores buscàvem llenya, enceníem el foc i, asseguts sobre els caixons, féiem un llarg esmorzar. Si aquell dia el sol era mandrós o s’ocultava tímid darrere d’un núvol i la rosada era blanca, els homes ens entreteníem jugant a jocs de la infantesa o fent petar la xarrada rememorant un temps, un poble, una gent que pertanyien als llibres dels pretèrits.
Fou un dia d’aquells que vaig sentir parlar per primera vegada del Canari. Un individu realment peculiar. Tenia el do d’imitar veus i sons diversos, també de fer proeses més pròpies d’un equilibrista, com ara la d’anar de Puçol a Sagunt sobre el raïl del tren en una bicicleta.
Havia format part de la murga local. I n’hi havia qui afirmava que la gent del Circ Price havia vingut diverses vegades al poble a contractar-lo.
Durant la guerra civil va perdre un oficial. El portava en el sidecar de la seua moto i en un sot aquell se’n va desenganxar sense que ell se n’adonara. Per aquell temps participava en un programa de ràdio a València. Imitava la veu d’aquella bèstia amb estrelles de general que atenia al nom de Queipo de Llano. Se’n reia, d’ell, el tractava de ruc i d’alcohòlic. Quan vingué la victòria, els vencedors passaren comptes amb el Canari. Va ser condemnat a mort. Passà més d’una dècada pres amb aquella terrible espasa de Dàmocles sobre el seu cap. En eixir, ja mai més fou el mateix.
En aquella colla de collidors hi havia un nebot del Canari que em va explicar la seua plàcida mort, allunyada del que havia estat la desfeta dels seus darrers anys.
En arribar a casa, prenia notes en un quadern, notes per a una novel·la, una novel·la de la qual tan sols vaig escriure uns pocs capítols. No coneixia bé l’ofici. Tenia moltes mancances. Fou un temps d’encant i de desencant, vaig trobar un bon personatge en un moment iniciàtic i el vaig perdre.
