Mamodou Gassama

3 juny 2018 01:00h

És tan gran, això, que duc tres dies pensant com posar-ho en paraules. I és que jo voldria escriure com Mamodou Gassama grimpa. Sense pensar-hi gens. Diu que ix d'un bar i veu la criatura penjada i es llança a córrer. Sense pensar-hi gens. S'agafa de la barana amb aquelles mans negres, grans, poderoses, aixeca els colzes i s'impulsa. Clava els peus per on pot, escala, fa equilibris dalt de la barana del balcó del primer pis i torna a començar, agafant-se amb les mans negres i grans i poderoses i tornant a alçar els muscles i donant-se impuls. I ho fa una altra vegada i una altra fins arribar al quart pis i engrapar la criatura amb una mà i clavar-la dins el balcó. I solament llavors, quan ja ha arribat, diu que li tremolen els genolls. I solament després, quan arriba la policia, té por. Però tot això no li ha passat pel cap quan ha vist la criatura. No hi ha pensat que és un il·legal, que no té papers i que s'hi juga tant. Només ha vist la criatura, mireu, allà dalt, penjada i s'ha llançat, com potser s'hi llançà per ajudar algun company dels qui venien amb ell en la pastera. O potser fou un altre, qui es llançà per salvar-lo a ell d'algun mal pas. No la sabem, aquesta història. Hi ha moltes històries que no sabem. El president de la República francesa li entrega un diploma i una medalla pel seu acte de coratge i abnegació, li promet la nacionalitat francesa i una feina de bomber. El mateix president que proposa un enduriment en les mesures contra les persones que, com Mamodou, han entrat il·legalment al país. Em demane quants herois s'entrenen en les tanques, cada volta més altes, que es planten en les fronteres. Em demane també què hauria passat si Mamodou ja hagués tingut feina i no passejàs desvagat per París a causa de la seua situació irregular, tot just quan aquell pare s'entretenia jugant amb el mòbil mentre el xiquet era tot sol. No em direu que, si hi ha Déu, no escriu bones històries. Aquesta és una bona història. Una història sobre el respecte per la vida, sobre la gratitud per la vida, sobre el sentiment que la vida és sagrada, que amera el cor de Mamodou i el fa córrer, saltar, grimpar. Pense en l'orgull que sentirà sa mare si encara viu, allà, a Mali. I ho pense perquè jo, sense ser-ho, me'n sent profundament orgullosa, d'ell, i agraïda, i feliç. I ara mateix, si el tingués al davant acotaria el cap en profunda reverència, perquè el seu impuls ha revifat la meua fe en la humanitat, que a vegades trontolla. I això és molt gran. Gran i poderós, com les seues mans negres.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next