Qui dia passa, any empeny - 4 de juny

Ahir mateix, quan la processó del Corpus de València feia 663 anys, hauríem pogut passejar amb ell pel carrer dels Cavallers i segur que hauria saludat més gent “que el capellà de les Roques”. Però, per desgràcia, tal dia com hui fa ja deu anys que Josep Vicent Marqués ens va deixar.

Pecaria de fantasma si diguera que érem amics, perquè els amics es poden comptar amb els dits d’una mà i encara gràcies. Però sí que puc dir que el professor Marqués i un servidor hem compartit lectures, sopars, converses, perplexitats, passejos, manies i conviccions, encara que, sovint, no eren exactament les mateixes. Fins i tot treballàrem junts, per dir-ho d’alguna manera, al diari Noticias al Día, de vida efímera, sota la direcció benèvola del mestre J. J. Pérez Benlloch.

Josep Vicent Marqués, que va nàixer a València l’any 1942, va estudiar als jesuïtes, com tants altres valencians que, després, han donat més guerra que un porc solt i han aportat al nostre patrimoni cultural i cívic una quantitat immensa de realitats en forma de llibres, obres d’art, accions polítiques i deixebles espavilats que han sabut continuar o millorar les seues propostes.

L’any 1971, amb uns quants amics més, Marqués va regar amb un herbicida molt potent un bon rogle del camp de golf del Saler, que havia de ser per al poble; va ser un acte testimonial molt comentat, encara que no va impedir la devastació del paratge, amenaçat ara i adés per projectes destarifats com l’hipòdrom, el llac artificial o l’ampliació de la carretera que va estar a punt d’aconseguir l’exiliat Urdangarín.

Al cap de tres anys, quan quasi tots créiem que el franquisme començava a agonitzar, sense sospitar que sobreviuria fins als nostres dies, Marqués va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster, dels Octubre, amb un llibre que descrivia el País Valencià com un País perplex. Es notava que, a pesar de tot, els valencians havíem progressat perquè, pocs anys abans, per a Fuster, els valencians érem un poble “en perpètua somnolència”. Més val estar perplex que endormiscat.

L’any 1979, persuadit per les males companyies, Marqués va consentir que el presentaren com a candidat a senador en unes eleccions i el seu eslògan va ser: “Ni fam, ni fum, ni fem”. No va triomfar, com ell mateix sospitava, però no es desanimà i va continuar treballant, pensant, escrivint i ensenyant amb la intenció de construir un País Valencià “lliure, socialista, no patriarcal i solidari amb tots els pobles del món”. Un projecte que encara no s’ha fet realitat, quasi mig segle després.

En resum, Josep Vicent Marqués va ser un home que, com deia ell mateix, va arribar molt alt, a pesar de “patir vertigen, tindre un penis escàs, no saber conduir i no haver acabat de llegir ni Marx ni Freud”. Potser per això, perquè reconeixia les pròpies febleses, mai no va ser un home sectari ni dogmàtic, al contrari que la majoria de companys de promoció retratats a la seua autobiografia Tots els colors del roig, i, a banda dels seus llibres, els seus articles, les seues classes i el seu exemple, ens va deixar una frase que té tanta vigència com la majoria de les seues propostes: “Les úniques cadenes acceptables són les dels vàters”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat