Què en pensaria Wilkes?

L'altre dia, divendres, visquérem un moment històric. Històric no és sinònim de victòria. Històric és històric. Fou la primera vegada en la història de la democràcia espanyola que un president era tombat amb una moció de censura.

Aquesta moció de censura, aprovada l'1 de juny del 2018, ha coincidit amb el període d'exàmens de la meua universitat. Un període accelerat i convuls. Les biblioteques, passades les nou del matí, esdevenen un camp de lluita per trobar lloc. Gran part de l'estudiantat fa la seua particular hibernació. Una hibernació d'almenys tres setmanes. Tres setmanes en les quals difícilment alcem el cap dels apunts. No obstant això, dijous i divendres passat, els apunts estigueren acompanyats per portàtils i smartphones que retransmetien la sessió parlamentària. En un simple cop d'ull es podien veure fileres d'estudiants escoltant, enmig de l'imponent silenci, els senyors Sánchez, Rajoy, Iglesias o Rivera a través dels auriculars connectats al telèfon mòbil.

Si pensem en altres èpoques, segles enrere, observar una sessió parlamentària o tan sols conèixer què hi ocorre no era tan habitual, ni tan fàcil. En alguns estats, a l'inici de les revolucions burgeses i amb la instauració del règim parlamentari, no estava permès que els periodistes informaren o accediren a les sessions parlamentàries. El 1771, per exemple, el polític i periodista John Wilkes demanà que s'abolira aquesta prohibició a Anglaterra. Ho aconseguí. Al segle XIX, el desenvolupament de la premsa estigué influenciat per la nova configuració política i institucional després dels règims absolutistes. Aquesta configuració presentava la separació de poders com la joia de la corona. Judicial, executiu i legislatiu. L'últim és la representació directa de la sobirania popular. És on es reflecteix l'opinió pública. Aquest poder no s'entén sense l'anomenada publicitat, un terme que ja defensava Wilkes. No publicitat comercial. Publicitat en el sentit burgès de la paraula. És un procés bidireccional: els mitjans de comunicació permeten que la ciutadania conega què ocorre dins de la cambra i transmeten les idees de l'opinió pública dins la institució.

Amb Internet i les xarxes socials el procés canvia. Dijous i divendres la gent del meu voltant era enfront d'una finestra al mateix ple. Mitjançant l'streaming de YouTube, el directe, la pantalla mostrava què ocorria. Sense més intermediari que la càmera. En viu i en directe. No només això: les xarxes socials s'ompliren de fotografies, vídeos i memes sobre la sessió parlamentària. Era curiós com la política plenària se seguí igual que un partit de futbol. Certament era un enfrontament, polític. El seguiment fou extraordinari (cert, l'ocasió ho mereixia: no tots els dies es canvia de president del govern). L'activitat parlamentària, però, no és només canviar de president. És per a la ciutadania un deure o un dret aquesta publicitat parlamentària? Necessitem aquesta informació per a després votar i construir les nostres opinions però, no sempre estem tan pendents com hauríem, oi?

És interessant observar com l'expectació que ha generat la moció de censura juntament amb les facilitats de les noves tecnologies han abocat al seguiment espectacularitzat de la política (un esdeveniment més de l'espectacle, és clar).

Al capdavall, divendres érem un grapat d'estudiants, joves, observant un ple a la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils des d'una biblioteca valenciana i comentant, generant opinió a les xarxes socials. Què en pensaria Wilkes?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat