La moció a M. Rajoy i la diversitat lingüística

No hi ha cap dubte que estem vivint una experiència política d'una envergadura completament asimètrica. I és que, la complexa situació que s'esdevé actualment, demana a crits una qualitat política dels principals actors que, ara per ara, i en una immensa majoria, no s'aprecia enlloc. Qualsevol que compartisca certa curiositat pels afers que es resolen a les diferents institucions de l'Estat espanyol, ja sap de què estic parlant, és més, crec que compartirà amb mi que els darrers esdeveniments necessitaven d'una enginyeria política que no s'ha sabut executar i les coses s'han solucionat amb porres, tribunals i misèria.

El cas és que mirant la històrica i sorprenent moció de censura del versàtil Pedro Sánchez (quina capacitat tan camaleònica té l'home) cap a l'infame govern de M. Rajoy, em va assetjar el cap la manca de diversitat lingüística d'una jornada protagonitzada pels representants polítics de les regions que tenen, paradoxalment, dues llengües oficials en els seus estatuts d'autonomia. Això però, no es va traduir en la possibilitat de gaudir d'aquesta riquesa lingüística des de la palestra de la cambra baixa, és a dir, no es va escoltar cap altra llengua que no fóra l'espanyola, mentre que la resta de llengües territorials que estan reflectides a la Constitució espanyola (que és cert que no en preveu l'ús d'aquestes a les institucions centrals, però tampoc les hi prohibeix) i que són vehiculars en molts dels partits que donaren suport a la moció per fer fora M. Rajoy, quedaren marginades tot i que el reglament «democràtic» del Congrés no reflecteix estrictament la prohibició que els representants públics les puguen fer servir, sinó que és, únicament i exclusivament, una qüestió política sense cap tipus de fonament jurídic. Això, que potser per a alguns és un tema menor, el que fa és reprimir la llengua pròpia de milions de ciutadans que han participat amb el seu vot en la configuració del mateix parlament on es produeix aquest discriminació (una més), i per a mi, aquesta és una situació molt greu. De fet, malgrat que el tema reste ocult per la transcendència política del moment i la voràgine informativa per aconseguir els millors resultats d'audiència, reflecteix clarament quin és el posat institucional d'un estat que només reconeix la diversitat quan es tracta d'aconseguir certa dosi de poder, i això, en un «país» autoanomenat fins a ja no poder més democràtic, és una burda pantomima.

En l'entorn comunicatiu de les societats hi ha un concepte que caldria entendre i no perdre de vista, el de l'ecolingüística, que és la disciplina que estudia quines són les interrelacions entre llenguatge i entorn i, a més, segons l'Atles de la diversitat de l'Enciclopèdia Catalana, és l'encarregada «d'establir connexions entre la diversitat lingüística i la biològica». Per dir-ho d'alguna forma, és un sistema que, ben aplicat, estudiarà quina és la relació entre les llengües que hi conviuen en un mateix entorn i ens ajudarà a garantir la sostenibilitat lingüística necessària perquè aquesta riquesa cultural no es perda (que em perdonen els lingüistes de veres pel poc rigor). Altrament, si no som capaços d'aprofundir en aquest ecosistema particular i analitzar lingüísticament la resposta dels mateixos usuaris, correm el seriós perill que la llengua que està minoritzada, en aquest cas la nostra, acabe desapareixent. No estem parlant d'escenaris lingüístics complexos com el que tenen a Indonèsia, que freguen les 750 llengües, perquè com tots sabem, no és el cas d'on es troba inclòs políticament el nostre domini lingüístic. El que intente fer veure és la distància que existeix entre com es vanta l'Estat espanyol de ser una societat variada lingüísticament i el paisatge lingüístic que ens ofereix el seu Govern, que amaga públicament qualsevol indici de la diversitat lingüística que ofereix l'Estat espanyol perquè han demostrat, sobradament, que només hi tenen cabuda els seus estimadíssims símbols expressats en una, gran i lliure llengua.

No seré jo el que faça la profecia sobre el futur de la nostra llengua i de les de la resta de l'Estat si continuem amb la ignomínia que pateixen. El que sí que em queda absolutament clar és que des de l'Estat espanyol no hi podem esperar cap resposta amable ni efectiva, cap gest de fer un sincer exercici de resposta perquè el seu objectiu resta molt allunyat de la voluntat dels pobles a què han obligat a formar-ne part. I tot, a pesar que a la seua tan estimada Constitució, presumeixen amb orgull d'una riquesa lingüística que esdevé patrimoni a respectar i cuidar des de les institucions públiques…, quina fal·làcia!

No ens en queda una altra. Hem de ser conscients que mane qui mane a la trista Espanya, la proposta per a poder continuar gaudint de la diversitat lingüística amb què compta el territori espanyol serà la mateixa, és a dir, cap. Potser, i ho deixe en condicional absolut, algun dia tindrem la sort de comptar amb un Govern espanyol que respecte sincerament el fet que no tots ens comuniquem amb la mateixa llengua; o potser, i em reafirme en el condicional, algun dia tindrem la sort que el nostre govern no tindrà res a veure amb la nostàlgia espanyola d'aquells grisos escenaris que cada dia són més vergonyosament habituals.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat