Qui dia passa, any empeny

Tal dia com hui de 2008 va faltar a València, als 94 anys, el mestre de mestres Gonzalo Anaya, que deia que ensenyar és comunicar un saber de qualitat, il·lustrat i emancipador. L'efemèride, ara que està de moda acusar els i les mestres d'adoctrinadors i de coses pitjors, és una bona excusa per confessar públicament que, a mi, m'han adoctrinat. Ho va fer, per posar un exemple, el professor Gonzalo Anaya, mestre republicà vinculat a la Federació d'Ensenyament de la UGT, depurat pel franquisme, recuperat per a l'escola de magisteri de València, abans de la mort de Franco, i candidat al senat per Esquerra Republicana del PV, l'any 2004.

Però ell no va ser l'únic adoctrinador que puc 'denunciar'. El primer, encara que semble una ficció i no una veritat com una casa, va ser un capellà, don Carlos Garzón, que mentre ens adoctrinava amb el catecisme cristià, ens animava a cantar: "Anem a la doctrina, anem; anem xiquets corrent; anem a la doctrina, que al cel aplegarem". Per aquell temps, el valencià de Sueca ocupava el lloc on el volen tornar a relegar els colonialistes contemporanis: el carrer, la família, els amics i els jocs infantils. Era una llengua prohibida, però a pesar d'això, resultava difícil ignorar-la o menysprear-la, almenys al meu poble i a moltíssims altres pobles valencians. I don Carlos volia que els xiquets que anàvem a la doctrina ens sentírem com a casa...

Després, a l'escola, alguns mestres m'obligaren a dir "presente!" quan passaven llista i tots cantàvem cada dia cara al sol, encara que ploguera a bots i barrals. Era una altra classe de doctrina que sembla haver amerat, o corcat, per a sempre els cervells de molts valencians; però també hi havia mestres que, a pesar de tot, eren incapaços de no dir alguna paraula en valencià, quan volien que els entenguérem.

A l'institut, sobretot els últims anys, el professorat, tant dones com homes, començava a posar de manifest la pluralitat d'una societat que s'esforçava a eixir de les tenebres del franquisme. Angustias, Mercedes, Guerrero o Mateu, ens feren estimar la literatura, els idiomes, les matemàtiques o la química, amb la mateixa passió que la llibertat, la bona música, el teatre, les converses nocturnes o els passejos sense rumb en bona companyia.

A l'escola de magisteri, a mitjan dècada dels setantes, encara hi havia una majoria de professors franquistes que no es resignaven a perdre les prerrogatives que havien gaudit durant tants anys, gent capaç d'obrir les portes de l'edifici als grisos quan els alumnes hi buscàvem refugi.

Però, per sort, Gonzalo Anaya, aquell homenet fràgil amb boina i barba blanca, va fer escola perquè era difícil no deixar-se convéncer pels seus arguments i, sobretot, per la manera d'exposar-los, d'adoctrinar-nos. Gràcies a ell i a molts homes i dones com ell, al País Valencià hi ha una escola pública d'una qualitat humana altíssima, a pesar dels entrebancs que la història, els pressupostos i alguns polítics els han posat. Les Trobades i els Moviments de Renovació Pedagògica són dues mostres magnífiques del compromís dels professionals valencians de l'ensenyament, molt capaços de transmetre sabers emancipadors que són la llavor d'un futur molt esperançador per a les persones que no estem malaltes d'odi.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat