El que queda de tu

No és l’absència més traumàtica de la història de les absències, ni la més dolorosa, però és la teua i hui has tornat a mi. Ho has fet en forma de rectangle vertical, en la paret on l’avi va penjar una foto teua quan morires, al costat del seu llit. Et va sobreviure sis anys.

Sovint em demanaves per què viatjava tan lluny, per què vivia fora, per què no parava en torreta. No entenies com havia acabat a Noruega, al Japó, a Barcelona. Riuries tant, ara. Malgrat preguntar-m’ho un dia sí i l’altre també, fa mesos que estic empadronada al poble de nou. L’existència és irònica com el mar quan plou.

M’ha vingut al cap el dia que em digueres que t’encantava que ara el supermercat t’ho donara «tot fet»: l’encisam, net; la tomaca, fregida; la verdura de la menestra, bullida. Vaig fer com que no t’escoltava. A mi se’m feia la boca gran quan parlava dels teus arrossos al forn, de les teues coques, de les teues mandonguilles. De colp i volta, t’havies declarat dissident. T’havies afiliat al partit de les amanides de bossa i de la pizza congelada. «Tot fet». Dit d’una altra manera: ja no ho havies de fer tu.

No és la pitjor de les absències, però és la teua i hui has tornat a mi. La llum de la vesprada ha rebotat en la paret i el buit es veu més que mai, s’ha transformat en un rectangle blanc que llueix enmig del gris del temps i de la pena. Aviat la casa serà una altra, però no tinc por d’esborrar el teu rastre. Perquè si encara ens envolten les restes de la formació de l’univers, si les ones o les partícules del big bang floten en l’aire, per què hauries de desaparéixer tu amb una mà de pintura?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat