El nom no fa la cosa

17 juny 2018 01:00h

Confesse que em vaig emocionar amb el compte enrere de diumenge passat, el compte enrere d’À Punt. I tot i que no sabia què havia d’esperar, o potser perquè feia tants anys que m’havia desafeccionat d’aquell Canal 9, l’emoció no ha fet sinó augmentar com més va més. No ho he vist tot, però com molta gent, he vist més televisió en una setmana que en mesos i mesos. I estic contenta i plena d’esperança, perquè les coses que he vist tenen qualitat, tenen gràcia, tenen professionalitat i molta voluntat de fer territori. I això, és molt. M’ha passat també que, de colp, he sentit com havia trobat a faltar una televisió pròpia. Com quan vas al metge i, miraculosament, et respon en valencià i et sembla que ja no és tan greu allò que et passa, perquè s’ha produït el miracle del coneixement en la teua llengua. He vist el Marc Granell que parlava de poesia, la Mireia Vives i el Borja Penalba, la gent dels Ports amb el Botifarra i Miquel Gil, els actors destarifats, les Valentes amb Matilde Salvador, el riure amb els Assumptes Interns i ai, ai, ai. Que ara sí que sí. Anit, però, vaig veure Famílies, que es defineix com “un programa que retrata de manera intimista i entretinguda els diferents models familiars de la societat contemporània”. Van començar amb dues famílies. Un matrimoni amb fills i cinquanta anys de casats i una família “contemporània”. Dos homosexuals que s’han casat, que són fallers, que tenen una xiqueta, que la bategen. Però el relat de com va arribar aquesta criatura ja va ple de paranys i de silencis. La xiqueta, ens conten, arribà providencialment a través de la gestació subrogada. Ens expliquen l’error comú de creure que la dona siga la mare biològica, ja que no té una relació “genètica” amb la criatura que gesta. “Simplement fa la funció de tindre-la nou mesos i parir-la”. Allò que se silencia és la quantitat de diners que han pagat. Sí. Perquè aquesta part del relat sempre s’obvia. Fa lleig, parlar de diners i de criatures. Però la bona veritat és que tot això s’ha comprat. Que hi ha un negoci. Que fins i tot hi ha grangesa l’Índia, subcontractades per empreses americanes, granges amb dones que “simplement” tenen les criatures nou mesos en la panxa i les pareixen. El nom no fa la cosa. Gestació subrogada és un nom que es vol asèptic. Com implantar embrions sense connexió genètica amb la dona que es prenya. Per crear distàncies, supose, per crear un procediment asèptic, sense afeccions, i un ventre asèptic, sense infeccions. Trobe a faltar que ens expliquen com són els contractes que s’hi signen. Perquè hi ha contractes, és clar. Amb molta lletra menuda. Perquè parlem d’una transacció comercial, de comprar un “servei” que té com a resultat una criatura. Parlem de diners, de molts diners. D’un gran negoci amb moltes coses darrere que s’haurien de mostrar. I això volia dir. Que segons jo crec, un desig no és un dret. Que el nom no fa la cosa. Que la realitat és que es lloguen ventres. Ventres de dones.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next