El nou enemic del poble valencià, l’accent diacrític!

19 juny 2018 01:00h

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar el proppassat 13 de juny un acord amb què atenien «una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua» i també amb la finalitat de «confluir en aspectes de la normativa lingüística amb altres territoris que compartixen [sic] la llengua». L’acord de què parle, com ja tots sabeu, no és un altre que el d’acceptar també per al català que es parla al nostre País Valencià la revisió ortogràfica que va publicar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a finals del 2016 i que venia a proposar alguns canvis en la sinuosa normativa ortogràfica de la nostra llengua. Entre els més histriònicament polèmics, el de la reducció dels accents diacrítics a 15.

Doncs bé, sembla que la decisió de facilitar l’aprenentatge normatiu de la llengua als seus usuaris no ha tingut el ressò que va tenir a la veïna Catalunya, tret d’algun reduït grupuscle de filòlegs o a través d’alguna xarxa social, o fins i tot en aquest mateix diari, on es proposava una sorprenent enquesta perquè tothom poguera dir si està d’acord o no amb una decisió acadèmica degudament estudiada i consensuada. En fi, coses del país…

La veritat és que no entenc de cap manera quina pot ser la polèmica a un acord d’aquest tipus emès per l’entitat que ha de vetllar per la supervivència de la nostra llengua. I no ho entenc perquè en aquest cas estem parlant d’ortografia, no de sociolingüística ni de cap disciplina que poguera obrir el ventall perquè cadascú expresse quin és el seu sentiment envers la situació social o política de la llengua.

Evidentment, no em veig capacitat per a posicionar-me a favor o en contra d’un acord normatiu contra certes convencions gràfiques, i més, si la intenció d’aquesta iniciativa acadèmica (cal insistir-hi) és, segons resa en el mateix acord: «Facilitar els usos escrits normatius de la llengua», perquè, al cap i a la fi, no hi veig cap problema a reduir les dificultats per a escriure-la seguint els criteris normatius, si això es fa a partir de la decisió de lingüistes de reconegut prestigi fins i tot a nivell internacional. I en el que entenc que tothom sí que estarà d’acord és en el fet que tant els qui han pres ara la decisió com els qui van ratificar l’acord en el ple de l’IEC al novembre del 2016 (amb el valencià Vicent Pitarch com a coordinador del grup de treball de l’Ortografia) tenen l’autoritat i entitat lingüística suficient per a decidir sobre com fer més proper el codi lingüístic, més accessible, més fàcil.

El diacrític (que vol dir distintiu) serveix per a estalviar-nos ambigüitats, perquè estableix una distinció entre mots amb la mateixa forma gràfica però un significat diferent i, a més, hi tenen una certa possibilitat de confusió a l’hora d’entendre el discurs. Parlem sempre, evidentment, de discurs escrit. A més, hem de ser conscients que, tal com explicava en un comunicat l’IEC arran de la polèmica creada amb la publicació de la normativa, el diacrític no obeeix a raons etimològiques i, per tant, no estem menystenint els orígens de la llengua ni furtant un tret que garanteix la genuïnitat del nostre benvolgut i estimat valencià ni estem cometent cap delicte de traïció cap a absolutament res… Per tant, no perdem de vista que el diacrític és una convenció gràfica que només afecta el fet de l’ortografia i això, no aporta més riquesa o menys a la llengua ni més genuïnitat perquè hi ha moltes que en tenen i moltes altres que no en fan servir cap.

L’acord de l’AVL no hauria tingut més transcendència si no s’haguera produït en un país de filòlegs com el nostre. És una autèntica pena llegir titulars amb els diacrítics com a reclam, tot i que l’acord hi inclou altres decisions que també van en la direcció d’afavorir el correcte ús del valencià per a tothom. I també menysprear que, per fi, hem pogut gaudir d’un acostament entre l’IEC i l’AVL, una mostra de compromís acadèmic per remar junts cap a la confluència del codi. Malauradament, i com sempre, hem obert una finestra a la polèmica en el moment que, per fi, recuperàvem el nostre espai audiovisual públic, un moment en què a les pantalles de totes les cases del país es podrà escoltar el valencià sense filtres. Però vaja, ja en tenim una altra per a contar als nets i als néts (ara nets), no sabem en quina llengua ho farem però...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next