“Mereixes el que somies” diu una pintada que veig cada dia des de la finestra del meu despatx, però per més que ho intente, Velencoso no acaba mai de tocar a la porta a l’hora de l’esmorzar i tampoc arriba eixa telefonada comunicant-me que estic entre les finalistes del Planeta. De tota manera cal continuar mantenint les esperances, encara que vagen passant els anys i les coses cada vegada semblen més complicades.
Tal volta tot es lligue precisament a això, a complir anys i no saber ben bé què hauria d’esperar d’aquesta recta que va enfilant, a poc a poc, direcció als cinquanta. Ni tan sols recorde com m’imaginava que seria aquesta edat, però de segur que hi havia una família, una casa i un bon treball en tant que eixe era el pack que ens venien com a felicitat. El gos i el monovolum, per descomptat, anirien també en el lot, encara que en aquell moment no era conscient d’aquest detall.
A dia de hui tinc la casa, afortunadament ja cap hipoteca, però dos xiquets i unes extraescolars que s’emporten quasi el mateix que una hipoteca, i un treball que sí, em permet pagar eixes extraescolars però que queda molt lluny d’allò que hauria d’entendre’s com a felicitat.
No obstant això, el dia que faig anys, no paren les felicitacions, els meus fills han trencat la vidriola per a comprar-me un regalet, espere impacient que arribe demà per a gravar nous programes d’Assumptes interns per a À Punt i és aleshores quan una vegada més puc confirmar que a la felicitat no s’arriba. Transitem per ella, de vegades sense adonar-nos, de tant que ens han insistit a fer-nos creure que la felicitat és una altra cosa. Però no, la felicitat és passar-ho a cor què vols a l’últim concert de Vetusta Morla a València; és eixe gelat als peus del Micalet dissabte de vesprada; són les llepolies de meló i mandarina; és pessigar d’amagades el xocolate amb ametla després de dinar; és eixe vestit de l’aparador de la tenda del cantó que damunt és la teua talla; és un comiat amb un “mamà guapa” i amb aquell primer somriure matiner; és acabar cada dia llegint amb Arnau i Amàlia; és eixa sessió de sofà en bona companyia; és un nou capítol de “The goog fight”; és posar la tele i veure el Botifarra al Prats de Morella; sí, també ho és comptar el dies que falten per a tornar a compartir somriures i vinets a eixe mateix lloc; és tornar-te boja organitzant la pròxima escapada amb els teus perquè hi haja atractius diversos per a uns i altres; fins i tot són els nervis abans d’eixir a l’escenari encara que en eixe moment no ho semble; és un aforisme de Ramón Eder; són les ocurrències d’Olivier Bordeaut a les primers pàgines d’Esperando a Mister Bojangles; o ho són els subratllats en el 4,3,2,1 d’Auster; és l’Albir, sempre l’Albir i la seua platja; són els rotllets d’ou que continua fent ma mare als noranta –nyas!–; és aquell vermut a la Casa de l’Art; és aconseguir aparcament a la primera a Altea; és collir taronges a Finestrat amb el Puig Campana de fons; és imaginar el moment en què per fi estiga davant de la Porta del Paradís de Guiberti; és fer plans, malgrat que no arriben a materialitzar-se, i tantes i tantes coses que ens oblidem de valorar perquè ens havien dit que la felicitat era una altra cosa.
