Un altre espectre a casa

21 juny 2018 01:00h

L'anticlericalisme fou un fenomen social important al País Valencià des de la seua aparició en el segle XVIII fins a la dècada dels quaranta del segle XX amb la instauració per la força de les armes de la dictadura franquista. Un fenomen agressiu i violent amb antecedents en l'Edat Mitjana i la Moderna però que assolix les seues majors cotes a partir de l'enciclopedisme i la revolució francesa per la inclinació de la majoria del clergat cap a posicions conservadores immobilistes quan no directament absolutistes.

La indiferència religiosa d'una part de la societat i l'evolució i l'oberturisme de sectors de l'Església cap a una major comprensió de les problemàtiques socials han fet que l'anticlericalisme que impregnava un ampli ventall de propostes ideològiques remetera fins a ser en l'actualitat quasi una anècdota.

La literatura popular i també la culta ens oferixen al llarg de la història passatges on es denuncia les vessants més fosques i miserables de l'actuació de l'Església i els seus ministres.

Al País Valencià, el polític i escriptor Blasco Ibáñez abanderà l'anticlericalisme local a través de discursos i articles abrandats i novel·les com ara L'aranya negra.

En el segle XIX la poesia satírica valenciana anava plena de versos bel·ligerants contra el clergat, les seues actuacions i fins i tot contra el mateix evangeli. Entre tots aquests personatges n'apareix un que és del meu poble, Pere El Paco. Un poeta totalment desconegut i del qual només unes famílies de llarga tradició progressista guarden memòria.

Vaig saber de la seua existència per pura casualitat. Enriqueta Cebrián, artista plàstica i restauradora d'obres d'art, una nit en les desaparegudes tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s em va parlar d'ell i després em va recitar amb la seua veu càlida alguns dels seus versos. Enriqueta va fer que m'enamorara del personatge. Setmanes més tard vaig eixir a la recerca d'informació i a mesura que n'aconseguia anava creixent en mi la idea d'escriure un relat sobre ell.

La informació que vaig obtindre va ser escassa i poc contrastada, com no podia ser d'una altra manera. El segle XX, amb els seus daltabaixos violents, havia difuminat el seu rastre. Em van dir que havia estat fuster, un fuster amb bona traça que havia fet algunes de les portes més treballades del poble i que encara es conserven. Que dominava l'art d'improvisar versos al carrer i en la sobretaula, que era un anticlerical declarat i descarat. Conten que quan un pobre s'acostava al seu taller, Pere li demanava a la seua dona que li posara en un tros de pa una botifarra amb oli. Un dia s'acostà un frare a captar i en aquesta ocasió li va demanar a la dona que li ensenyara la cuixa. La dona, escandalitzada, li va preguntar per què ho havia de fer, a la qual cosa Pere li va contestar que a cadascú li oferia allò que creia que li faltava.

La figura de Pere El Paco ve lligada a la del seu amic Josep de Ribes, un individu temorós de Déu i conservador que es convertix en l'antítesi d'un personatge que el necessita per a desenvolupar-se i créixer. En morir Ribes, Pere li va escriure un poema que algú va saber conservar i que després va fer escriure al seu fill en una vella màquina. Aquest és l'únic poema que ens ha arribat de Pere el Paco i que en el seu moment va publicar la revista La Roda del Temps, dirigida pel bon amic Josep Vicent Frechina. Està datat el 1884 i és una llarga missiva on el nostre protagonista li pregunta amb ironia i humor al seu amic sobre diverses qüestions amb les quals es deu haver trobat al cel després de mort: «Diga'm so Josep després: / i el purgatori com és? / és de fang o és de pallús? / Jo crec que açò és un abús / pa traure'ns els diners».

Pere El Paco es convertí en un vertader dimoni per a les forces conservadores locals i un heroi per a les progressistes. En morir, el seu cadàver fou apedregat, després el soterraren al cementeri civil que alguns anomenaven la porcatera. En proclamar-se la Segona República, el nou ajuntament li va posar el seu nom a un carrer, el que hui és el de la Font, els taulells que ho anunciaven foren picats una nit per mans anònimes fins a fer-los desaparéixer. El temps i la indiferència del veïnat han condemnat aquest personatge a l'oblit i a mi a una certa recança. Ja veuen vostés, un altre espectre arrossegant la seua pena entre les parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa. Un espectre que en les nits sense lluna espanta la meua pobra i vella gata i es cola impertinent entre les costures dels meus somnis.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next