D’una banda, les formes romboïdals superposades, de traços solts grisos i verds, de vegades una mica reforçats per un ombrejat, a l’interior de les quals, de cromatisme fred i apagat, destaquen els elements ocres, càlids, sempre en diagonal, i, d’altra banda, les línies verticals roges, dislocades i trencades –seguint el ritme imposat–, una a cada costat i una altra per l’eix central del motiu principal –delimitant-lo i dividint-lo en dues franges–, doten d’un important dinamisme ascendent aquest disseny tèxtil que Vanessa Bell va dur a terme el 1913. Una investigació de l’abstracció, a partir del color i la composició, aplicada a l’estampació de teles, que coincidia temporalment amb les que altres artistes estaven fent a diferents llocs d’Europa. Només cal que recordem la manta i els vestits simultanis de Sonia Delaunay i els tapissos i brodats de Sophie Taeuber, peces d’ús quotidià en què es van introduir els postulats més avantguardistes.
A més, en aquest camí envers la dissolució de la realitat, també hi ha que tindre en compte la influència de Gabriele Münter i la seua exploració de la pintura bavaresa de vidre sobre els experiments de Vassili Kandinski en aquest sentit. El 1909, el rus va començar les seues Improvisacions, “expressions inconscients de naturalesa immaterial”, una de les quals, Improvisació nº 30 (Canyons), va ser exposada a Londres el 1913. Un fet que va portar Roger Fry, pintor, crític i membre del Grup de Bloomsbury, a escriure la primera descripció en anglès d’una obra no representativa. Abans, però, ja havia construït una teoria estètica coherent en la qual defensava la primacia de la forma sobre el contingut narratiu. Al maig del mateix any, Fry fundava els Tallers Omega, una empresa de disseny que pretenia fondre el llenguatge pictòric derivat de les arts decoratives amb les aportacions formals del postimpressionisme. Vanessa Bell, una de les artistes que hi va participar, va fer nombrosos dissenys –com el que hem vist–, en què el procés d’abstracció i de simplificació “es plasmava en composicions d’estructura atapeïda que substituïen el contingut anecdòtic per valors estètics absoluts” (Whitney Chadwick, Mujer, Arte y Sociedad, 1990).
Vanessa Bell havia arribat a aquest punt després de veure les exposicions d’Édouard Manet i els postimpressionistes que Fry precisament havia organitzat a la galeria Grafton de la capital anglesa el 1910 i el 1912, i d’haver contribuït a les teories del seu marit, Clive Bell, també crític d’art, que posava l’èmfasi en la “forma significant”. Uns plantejaments que ell va explicar a l’assaig titulat Art, publicat el 1914: “Les línies i colors combinats d’una manera particular, determinades formes i relacions de formes, provoquen les nostres emocions estètiques”. A París, ella ja havia pogut contemplar el treball de Cézanne, Seurat i Degas, però en aquell moment, a Londres, “tot resultava excitant i les noves relacions, les noves idees, les emocions diferents i intenses, semblaven barrejar-se amb la pròpia vida”, deia.
En Pintura abstracta, sobre una superfície groga, la composició manté un equilibri calculat entre una sèrie de rectangles verticals, molt allargassats i solapats, de diversos colors, a l’esquerra; un altre rectangle més petit, rogenc, al centre, i un quadrat rosa, a la part superior dreta. Una geometria abstracta que apareix en algunes peces d’aquest període i remet en bona mesura a obres figuratives immediatament anteriors, com El dormitori, Gordon Square (1912), en què ja hi ha una forta tendència a l’esquematització i l’ordenació de l’espai en poques línies i plans cromàtics.
Aquesta incursió en l’abstracció pura no fou definitiva, ja que mai no va abandonar la figuració, de marcat caire fauvista i cubista, tot i que aquest grau de sofisticació i depuració sempre hi va estar present, sobretot en les natures mortes, les escenes domèstiques i els retrats. Retrats com el de la seua germana, Virginia Woolf, també del 1912, gens convencional: de tres quarts, amb el rostre a penes detallat, asseguda en una butaca d’orelles, mentre fa alguna labor. La butaca, càlida i de contorns arrodonits, l’acull i la protegeix de l’entorn, més fred i hostil. Les Stephen (el cognom de naixement), fundadores del Grup de Bloomsbury, van tindre una estreta relació al llarg de la seua vida i, sovint –els dissenys de portades de Vanessa per a la majoria de novel·les i assaigs de Virginia en són un bon exemple– hi van col·laborar.
