À Punt

23 juny 2018 01:00h

M'he pres uns dies per a mirar tranquil·lament la programació de la nova televisió. Després de la ignomínia del tancament de Canal 9, som molts els qui esperàvem esperançats la posada en marxa d'À Punt. Personalment, i en línies generals, no m'hi considere decebut: els programes del flamant mitjà són d'una qualitat contrastada i, sobretot, s'observa una pluralitat de veus que reflecteixen el país real. A diferència dels últims anys de Canal 9, sotmesos a una censura escandalosa, ara hi ha a la petita pantalla més nostra una explosió de llibertat i tots els qui abans romanien en estricte fora de pla –escriptors, músics, polítics, actors...– per fi tenen el seu merescut protagonisme.

La meua felicitació, doncs, a Empar Marco i tot el seu equip. Guarde d'Empar un record ben agradable de la seua etapa de corresponsal de TV3. Quan vaig publicar, l'any 2012, el volum Viatge pel meu país (que venia a ser un nou recorregut pel nostre territori en commemoració del cinquanta aniversari de l'aparició d'El País Valenciano de Joan Fuster), tant Canal 9 com TV3 li van dedicar espais més que generosos (cosa que, en el primer cas, tenia el seu mèrit). Si Fuster en 1962 va comptar amb les excel·lents fotografies de Ramon Dimas, mig segle més tard jo tenia el concurs del no menys formidable Joan Antoni Vicent. Les dues televisions en llengua catalana van emetre reportatges sobre la publicació del meu llibre, el de Canal 9 a càrrec de la periodista Empar Soriano i el de TV3 realitzat per Empar Marco. Tots dos són correctes, però el de Marco tenia una solvència tècnica i periodística molt superior. Si voleu comprovar-ho, ací teniu l'enllaç a la peça de Canal 9. I ací el de TV3.

Ara Empar ha pogut culminar la seua vida professional encetant un projecte engrescador que, dins les seues limitacions (pressupostàries, sobretot), està assolint un nivell molt digne. Però en la vida sempre hi ha peròs, i el principal que vull plantejar en aquests primers dies d'À Punt té relació amb les sèries que s'hi emeten doblades. No m'agradaven les veus dels dobladors que van treballar per a Canal 9 i em segueixen sense agradar les que ara ho fan (i potser algunes són les mateixes) per a À Punt. Són veuetes disfòniques, escarransides i estridents, que lleven les ganes de seguir la ficció que tradueixen. Crec que en el doblatge té l'audiovisual valencià la seua assignatura pendent més aguda, un greu problema que, si no se soluciona, pot malbaratar l'adaptació exitosa de productes fílmics estrangers a la nostra circumstància.

Amb aquestes llums i ombres, doncs, es posa en marxa el nou canal. Com que sóc de tarannà positiu i sempre m'agrada veure el got mig ple, preferisc pensar que tot s'arreglarà i adelitar-me recordant bons moments que he vist en pantalla com l'excel·lent programa Cuineres i cuiners (fet i protagonitzat per bons amics meus), la frescor descarada de Miquel Gil i Botifarra en Bambant per casa, la irrupció insolent de la nostra literatura al programa Plaerdemavida o aquesta seductora i eficaç presència d'Irene Rodrigo en Una habitació pròpia. No he tingut temps de veure més, però el que he vist m'ha agradat. I espere que em continuen donant alegria visual per molts anys.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next