Qui dia passa, any empeny

25 juny 2018 01:00h

Assegura la llegenda que, una nit preelectoral, els líders d'un partit valencià anaren a visitar Joan Fuster per a explicar-li les seues propostes i compartir les seues esperances. Aquell dia, Fuster havia rebut un llibre curiós: el cens quasi exhaustiu dels i les poetes que havien publicat alguns versos, en valencià, al País Valencià, des de les obres completes fins algun poema solt en una antologia o un llibre de festes. N'eren tants que Fuster, en desconfiar de les expectatives electorals d'aquelles bones persones, els va mostrar el llibre, gros, contundent, farcit de noms ordenats alfabèticament, i els va dir: "Desgraciats! Si no us voten ni els poetes...".

En els nostres dies, per sort per a tots, això ha canviat una miqueta i les idees que defensaven els visitants de Fuster ja no són tan minoritàries, però el nombre de poetes, i d'escriptors en general, encara excedeix de bon tros el de lectors habituals en valencià, un fenomen ben estrany en qualsevol altra cultura. Potser per això, els tiratges dels llibres que no entren directament als circuits escolars a penes superen els mil exemplars, una miqueta menys que la primera edició de Les flors del mal, de Baudelaire, que va eixir a les llibreries de París tal dia com hui de l'any 1857, retallat, censurat i maleït.

Baudelaire era fill de pare vell i sa mare, que devia tindre uns trenta anys quan va quedar vídua, es va tornar a casar amb un general purità i autoritari que li va amargar la vida. Ressentit i sense afecte, el poeta va començar a freqüentar males companyies, prostíbuls, tavernes i llocs de perdició, on va entrar en contacte amb les drogues, fins que una prostituta calba li va encomanar la sífilis.

Perquè la seua vida no va ser un exemple de correcció política, més que no pel contingut dels seues poemes, la primera edició de Les flors del mal va ser denigrada pels "imbècils de la burgesia que parlen de moralitat" i Baudelaire va ser acusat d'ultratge, processat i condemnat a pagar una quantitat simbòlica de francs.

Però al cap d'uns quants anys, el llibre va ser reeditat i l'autor va incloure algunes composicions més, entre les quals n'hi ha una dedicada a Lola de València, una ballarina que actuava a París per aquell temps i que va ser retratada per Manet en un quadre curiós, molt influenciat per Goya.

Lola de València era el nom artístic de Dolores Melea i el quadre la mostra de cos sencer, amb mantellina, una falda de fallera, un ventall a la mà dreta i els braços nus, ornats amb un braçalet. Dolores té les celles grans, amples, negres, uns ulls profunds i foscos, un nas potent i uns llavis rosats i carnosos. És una joia rosada i negra, segons el poeta, que no s'acosta gens a l'ideal de bellesa femenina que ens volen vendre en els nostres dies, quan Les flors del mal es considera una obra mestra de Baudelaire, una de les grans veus de la poesia contemporània.

No convé, per tant, perdre les esperances i, encara que de la quantitat no naix necessàriament la qualitat, potser algun dia, alguna de les obres literàries que, ara, a penes superen els mil lectors, acaben convertides en llibres canònics, de la mateixa forma com les expectatives pessimistes de Fuster, amb el pas del temps, el treball ben fet, l'honradesa i la insistència, han esdevingut una esperança esponerosa per al País Valencià i les persones que l'habitem.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next