He vist actuar una altra ‘Manada’. No era la mateixa integrada pels cinc homes que van actuar sense escrúpols a Pamplona i que aquest divendres, a les 19 hores, a la mateixa hora que s’omplien els carrers per a clamar contra una decisió judicial, quedaven en llibertat. No eren els mateixos, sinó uns altres. Formada per quatre homes d’ací, que parlaven valencià, que anaven ben vestits, com jo o com qualsevol altre.
Divendres, vam pujar al tren de rodalia, al mateix que habitualment agafem per a tornar a casa al finalitzar la jornada. Seiem, com sempre, al primer vagó, prop de la cabina. Fa poc que ha acabat una manifestació a les portes de la delegació del govern espanyol a València contra ‘La Manada’, la que va violar a Pamplona i a un poble de Córdoba. Alguna samarreta a l’andana delata que això ha passat, a més a més, la meua companya Núria Garrido i jo en som conscients, perquè a la redacció s’ha fet la notícia.
Quasi no parlem, mirem els mòbils. Quatre individus d’entre 38 i 40 i pocs anys arriben a la nostra altura, busquen un lloc amb seients suficients. No en troben i s’asseuen prop d’una de les portes. A tocar de nosaltres. Borratxos i alguns d’ells clarament drogats. Els moviments dels seus maxil·lars inferiors els delaten, la dilatació de les seues pupil·les, també. Criden, fan escama, mou el tren i trauen pots de cervesa. La conversa, que tothom en el comboi no podem evitar escoltar per la cridòria, denota que es veuen superiors, com si foren d’una raça ària. Paradoxalment, els quatre porten polseres amb la bandera d’Espanya. El detall de la rojigualda no hauria de crear cap paral·lelisme, però, comença a haver massa precedents.
“Li he dit al pakistanés que em donara 10 euros de cervesa”, diu un. L’altre parla de com continuaran la festa. Absurditats incòmodes, diàlegs de mascle alfa que no interessen a ningú, però que ells fan extensibles a tots els viatgers. Una dona se sent incòmoda per les afirmacions despectives i, sobretot, els crits. “Creuen que és el seu territori, el seu espai” exclama fastiguejada d’escoltar com ara mal parlen de les seues dones, persones que no estan al tren, que tenen un vincle legal amb ells, però que ‘La Manada’ considera seues, inferiors, ignorants, imbècils. De fet, un d’ells parla amb la seua dona a qui li retreu si ja ho té tot clar. Tenen un sopar de final de curs a l’escola. Una vetllada on hi haurà xiquets, menors d’edat, i on ell arribarà tard, com li explica a la muller per telèfon. Quan ho faça estarà ebri i drogat després d’un dia de dinar amb els amics. No és conscient de l’estat en què s’hi mostrarà davant dels seus fills i la resta de gent. O potser sí que ho sap però no li importa perquè pot fer el que vol. És home i està amb ‘La Manada’.
La nostra veïna de viatge cada vegada està més molesta. Nosaltres també. Però tots ens resignem, fem com si no estigueren i esperem que arriben les nostres parades per a deixar enrere eixe esperpent. Asseguren que dos dels quatre estan divorciats i els altres dos, segons sosté el més violent, no tardaran a estar-ho. No els importa. De sobte descobreixen que just al costat d’ells hi ha una xica. La tenien al costat i no l’havien vista mentre havien estat cridant, tirant la cervesa pel terra, fins i tot caient-se. Comencen a qüestionar-la: d’on eres, on vius?. La xica respon que és de Xàtiva. Ells també i fan broma perquè no la coneixen malgrat ser del mateix poble. Ella és probablement menor que ells. La vacil·len amb actitud d’animals en zel, per moments, alguns amb més èmfasi que els altres. Tracten de semblar graciosos davant la que ells consideren una presa preguntat-li bajanades com ara: “tu eres més de valencià normatiu o del valencià d’axàtiva (sic)?”. Els mirem per tractar de dissuadir-los de les seues accions. Som invisibles davant els huit ulls de ‘La Manada’.
Arriba el tren al meu destí. La nostra veïna de viatge s’alça i amb més valentia de la qual jo he tingut al llarg del trajecte els retreu, mentre enfila cap a la porta més allunyada del grup, l’actitud masclista i la mala educació envers els altres companys de viatge. Un d’ells, identificat com més virulent que els altres, pretén anar a enfrontar-se amb ella per la recriminació. M’alce i m’interpose, quasi sense pensar què podia haver passat, diguem-ne que, reaccionant de manera intuïtiva. Un d’ells el sosté i tracta de calmar-lo dient-li que ara em preguntarien a mi, perquè als seus ulls sóc “imparcial”, si realment han fet res malament. Em dol, perquè jo no sóc d’ells. Alguna neurona masculina els fa creure que pel fet de compartir gènere, jo he de tancar files amb ells. Defendre’ls d’allò que han considerat l’atac d’una dona.
“Esteu fent el ridícul”, els etzibe. Un d’ells vol agafar-me del muscle, amb confiança, intentant que recapacite la meua resposta. Em torne a sentir dolgut. Me’l lleve de damunt i els dic que han estat molestant tot el viatge, també els ho diu una altra xica que espera que el tren acabe de detindre’s. ‘La Manada’ intenta tancar files. Es llepa les ferides. Baixe del tren i veig la dona valenta que els ha plantat cara com parla amb un treballador de la seguretat de l’estació. Sort que estava a l’andana. Se m’apropa i li indique on són i què han fet. Entra al comboi i els aquieta. Malgrat tot, els mascles es retorcen, busquen eixides a l’impuls que el vigilant de l’estació frena com pot.
Quatre homes, ben vestits, amb fills, fregant els quaranta, no actuen així davant de tothom a un tren de rodalia a les 21.30 hores d’un divendres perquè estan borratxos. Ho fan perquè els han educat a ser masclistes patològics en qualsevol circumstància, davant qualsevol situació i individu. He vist actuar una altra ‘Manada’ i em preocupa que pensaren que jo, pel fet de ser home, havia d’ajudar aquests desgraciats.
