Estiu

28 juny 2018 01:00h

Va haver-hi un temps en què tots els poleros eren de Xixona. Obrien els seus establiments per Pasqua i els tancaven el mes d’octubre en passar Santa Marta. Després desapareixien del poble per a tornar més endavant en acostar-se les festes de Nadal i vendre’ns torrons i neules del seu poble. Les gelateries conformaven un petit oasi on trobàvem remeis provisionals per a combatre la xafogor.

Diuen que a l’estiu tot el món viu, aleshores sempre repuntava la faena, nosaltres ens dedicàvem a sobreviure. Els qui vivien bé eren els mosquits, que ens xuclaven la sang i ens omplien de faves i picors irascibles el cos, o aquells veïns que tenien la sort d’anar-se’n a pobles de l’interior com ara Navaixes, Castellnovo o Benassal a passar els dies més tòrrids de l’any.

L’estiu era el sol vertical sobre els carrers buits, les llargues hores de tedi combatudes en solitud amb una novel·la en les mans, les esquenes i els bescolls cremats, el zumzeig de les mosques, la platja de gom a gom i el quitrà del port enganxat als peus i les tovalles, la ràdio encesa mentre la mare feia punt de ganxo a l’entrada de casa.

L’estiu era alçar-se en trencar l’alba i treballar fins al migdia collint tomates per a després fer-les en conserva al corral de casa, les cançons encomanadisses, la suor enganxada a la pell, la humitat, el ponent, una tallada de meló, l’aigua gelada del pou amb la qual ens rentàvem la cara i les mans, l’estiu era una mare cantant una cançó de bressol mentre intentava adormir el fill o la filla que bramava incòmodament fins que a la fi es rendia al son. L’estiu era el pas cansat d’haques i rossins que tiraven del carro de tornada als estables després d’una jornada de treball, la trobada amb els amics a les escales de l’estació, les llargues converses, el fum de les primeres cigarretes, els somnis compartits.

L’estiu eren el meu pare i el tio Juan el coeter amb els camals arromangats dins del sequiol traient a grapats les anguiles, els sopars a vora mar, els pescadors pacients mirant la canya mentre embolicaven una cigarreta, els acudits pujats de to, les rialles sorolloses, el rentat del cotxe amb l’aigua cristal·lina d’una séquia i la gossa llançant-se com una experta nadadora a l’aigua fresca, el meu pare maleint-la i maleint-nos amb el punyal afilat de la seua llengua.

L’estiu també eren els ruixats impertinents de mitja vesprada, els carrers plens de gent prenent la fresca a la nit, el xivarri dels infants enjogassats, el record agre d’una guerra que hi hagué, la por, la por als canvis de l’oratge, al que diran, a la fi d’un règim que tots sabien podrit.

L’estiu eren les classes de repàs, érem nosaltres sobre les bicicletes camí de la mar, la salabror de l’aigua, el tast de la fruita robada, l’energia aparentment inesgotable que teníem i una certa nostàlgia de la tardor.

Va haver-hi un temps en què tots els poleros eren de Xixona, en els seus establiments aconseguíem que l’estiu tinguera un tast fresc i dolç com el primer bes que pegàrem d’amagat un capvespre qualsevol.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next