La desfilada pels bancs d’acusats dels taurons del PP i les seues rèmores ha fet vindre a la meua memòria el judici d’aquell jove oficial que Joseph Conrad narra en la seua novel·la Lord Jim. Recordar aquesta novel·la de Conrad, un escriptor conservador i tradicionalista, pot resultar molt suggeridor per a tots els conservadors lúcids i rectes que estan estrenyent les mandíbules davant l’espectacle.
Recordem que el jove Jim és encausat pel vergonyós abandó del Patna, un vapor rovellat en el qual s’havia enrolat com a pilot i en el qual viatjava un passatge de devots pelegrins musulmans. La nau va surar suficientment perquè el passatge fóra salvat i la covardia de la seua tripulació feta notòria.
El cas de Jim és inaudit i contrasta especialment amb el cas del menyspreable capità alemany del Patna, que es fuga, perquè el jove oficial encarna l’excel·lència. Aquest és un ideal pròpiament conservador que creua altres novel·les de Conrad. L’excel·lència implica certa superioritat, la de ser capaç d’arribar fins als propis límits, ja siga en la capacitat de servei a la comunitat, en el compliment del deure o en la valentia davant l’adversitat. Per açò l’excel·lència està impregnada de cert aristocratisme –noblesse oblige– i ha resultat un ideal sospitós per als progressistes, que veien en ell una amenaça a l’igualitarisme de la democràcia. L’excel·lència legitima la preeminència social i és evident que una sociologia crítica –a la manera de la sociologia marxista– pot revelar que darrere de l’ideal de l’excel·lència s’amaguen el nepotisme, la dominació social i l’imperi de l’adscripció. Però m’interessa ara només la perspectiva de l’ideal.
Hi ha raons per a sostindre que aquest ideal conservador és necessari per a una democràcia sana: la conversió de súbdit a ciutadà és exigent. La democràcia aspira a l’excel·lència de tots els ciutadans perquè el govern raonable, deliberatiu i participatiu no és un govern de qualssevol. Així és possible resoldre la paradoxa de l’expressió An Aristocracy of Everyone, que titula un llibre de Benjamin Barber dedicat a l’educació cívica i democràtica.
Un altre aspecte ressenyable sobre l’excel·lència en Lord Jim és la pertinença. El jove pilot del Patna encarna l’excel·lència no solament pels seus impecables trets i maneres, sinó també per la seua pertinença a un gènere d’homes que feia impossible una vilesa tan gran. Aquesta dimensió comunitària és molt rellevant per a apreciar la tensió del relat ja que Jim pateix l’experiència interna d’una mort civil, que farà de la resta de la seua vida una neuròtica i desesperada persecució de la redempció. Jim mor de vergonya. És evident que també hem perdut el sentit polític de la vergonya. Antonio Domènech posa en relació necessària l’excel·lència dels ciutadans amb el sentit de la vergonya en El eclipse de la fraternidad i Paul Nieuwenburg considera que la vergonya és un requisit perquè el ciutadà delibere des d’una perspectiva pública.
El problema de la pertinença pot portar a confusió fins als conservadors més lúcids i rectes. Podria semblar que la pertinença
ens porta a la disculpa. No obstant això, és la pertinença de Jim a la comunitat dels marins britànics allò que exalta el menyspreu del capità Brierly, que assessora el tribunal que el jutja. Per a Brierly, Jim mereix el menyspreu absolut precisament per ser un dels nostres. La vilesa de Jim cobreix tots de vergonya, el relat de l’inexplicable suïcidi de Brierly a les poques setmanes del judici no pot deixar d’estar en relació amb això i amb les paraules que Brierly etziba al capità Marlow: “tots vostés manquen de sentit de la dignitat, […] no tenen un concepte suficientment elevat del que representen”.
Tal vegada els nostres conservadors lúcids i rectes haurien de preguntar-se davant aquest espectacle de conversions, ploriquejos i riures histriònics si algun d’aquestos taurons va representar alguna vegada l’ideal d’excel·lència que tant aprecien, si alguna vegada van ser dels seus i si, precisament per això, són mereixedors del seu menyspreu més exaltat.
