Fills de Faraig

1 juliol 2018 01:00h / Actualitzada 30 juny 2018 01:59h

Isc al carrer i m’assalta la vida. Una xica jove empenta un carro amb una criatura de bolquers. La xica duu un pantaló curt i un testament tatuat a la cuixa esquerra que no tinc temps de llegir. Arrambada a una paret hi ha una dona asseguda en un carro de rodes que deu ser paralítica i que no ven cupons de la sort, sinó la paraula d’algun Déu. L’acompanyen dos homes amb vestit i corbata i deuen fer la competència a la vella que ix cada vesprada amb un caminador i un grapat de fullets dels testimonis de Jehovà. El trompetista ha tornat perquè és dia de mercat. Toca en bucle Amor de hombre, amb variacions pròpies, fent vibrar galtes i notes, amb gust musical. Al plateret que té damunt d’un carro de la compra hi ha unes quantes monedes. Em creue amb la dona que treballa en la neteja del carrer. Empenta el carro amb granera inclosa mentre parla pel mòbil. Hi ha les dones que tornen del mercat carregades amb bosses, la que passeja el gos, els estudiants que s’acaben d’alçar i ja fan vacances, els jubilats que es passegen amb ulleres de sol, el carter amb el carro groc carregat de notícies, el paquistanès a la porta del bar que espera la clientela, el tramvia que passa, la calor benvinguda, els muscles a l’aire, les cuixes a l’aire, els dits dels peus a l’aire, la xiqueta que es menja un gelat, el comercial d’alguna cosa amb camisa blanca, les africanes amb turbants de colors, les bicicletes, l’anunci del kebab a tres euros... I voldria omplir-me de tot això i prou. Voldria ignorar que allà enllà hi ha les criatures engabiades i arrencades a la força dels braços maternals. Que ara mateix hi ha persones que travessen deserts per pujar a una barca sense port de destí. Que hi ha presos polítics ben a prop de casa i encara calen els llaços grocs. Que potser ara mateix un home viola una dona o li pega, o la menysprea. Que els jutges donen ales a aquest tipus d’homes. I així, malgrat que a casa ha tornat la filla, la música i la vida, hi ha un regust agredolç en la felicitat, en el privilegi de seure a la terrassa del bar que regenta el paquistanès i fer-me una cervesa mentre mire tota aquesta vida que m’envolta i escric. Quan entre al bar per a pagar, demane al xicot bru de pell i amb barba negra que omple de paquets de tabac la màquina expenedora quant li dec. Però ell em respon a mi no m’has de pagar, que m’has confós amb el paquistanès i jo que li dic sí, però, som cosins germans, no? I ell que diu ja veus, jo sóc del poble de Benifaraig, que vol dir Fills de Faraig. I llavors sí que ix el paquistanès, que és més alt i igual de bru i amb la barba més curta i em diu què li dec i li pague. Dic adéu a tots dos i me’n vaig. Escric les darreres ratlles dreta al carrer mentre m’acarona un ventet d’esperança.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next