L’altre dia m’adonava que havia d’eixir de casa ràpidament si volia arribar a temps on m’esperaven però hi havia un xicotet inconvenient. Les claus havien quedat damunt de la taula del saló i acabava de rentar el pis. Sols quedaven dues opcions, o xafar i tornar a fer la feina de nou, o retrocedir en el temps i empaperar el pis amb fulls de periòdic com sempre feia ma mare. Aquella opció tan simple i que va sorprende sobremanera mon fill, em va portar de cop a la meua infantesa.
No sé si ella era conscient o no però aquell gest era una forma més d’endinsar-nos en la lectura en tant que, sens dubte, aquelles van ser les primeres lectures al bany. Tant se valia si aquells fulls anunciaven ofertes d’electrodomèstics, morts de les quals calia deixar constància per escrit, o celebracions sols a l’abast d’uns pocs privilegiats. L’interés d’aquelles notícies era secundari però entretenien, que ja era prou. Igual que ho feia també passar d’un full a l’altre com si de sobte algú haguera dibuixat un sambori gegant al corredor o a la cuina, on casualment sempre li abellia entrar a algú quan estava rentat.
Com són de curioses les associacions que fa la ment en un segon i com de nítides poden ser algunes escenes d’aquelles que rescata sense permís! En un no-res, no sols vaig veure ma mare deixant caure aquells fulls a terra sinó també mon pare llegint a aquella butaca que tenia en exclusivitat. No hi havia cap prohibició explícita per seure en aquell lloc però ningú no gosava fer-ho mai. Era la seua butaca i punt. I allí llegia de tot, però preferiblement novel·les d’Estefania i aquelles revistes de pronúncia imposible de Reader’s Digest.
Des d’enfront jo seguia a la meua amb les aventures de Los cinco o amb aquells tebeos d’Esther y su mundo, de Purita Campos. Les historietes d’Esther la pigosa, la seua amiga Rita, la malvada Doreen i el seu amor platònic, Juanito. Nom que, vist des de la distància, molt de sex-appeal no sembla tenir, però que en aquell moment era fantàstic.
Ara, a casa, són Gerónimo Stilton i la seua germana Tea els qui substitueixen aquells d’abans, però també recupere i compartisc lectura amb el meu fill. Fa poc el convidava a descobrir Miguel Delibes i va gaudir tant amb la lectura que ara aprofitem l’estiu per apropar-nos a altres. Això sí, no em va poder sorprendre més gratament una pregunta que em feia durant la lectura d’El príncipe destronado. “Mama, què és pecado?” Uns paràgrafs més amunt d’aquella paraula de concepte desconegut per a ell, subratllat amb llapis, podia llegir-se abismaron. Un terme que en el seu dia em va semblar incomprensible i vaig marcar per buscar el significat. En preguntar-li a ell pel significat d’aquesta paraula em va dir “mama, està clar, ho pots traure pel context”. No sé si sabia amb anterioritat què volia dir abismaron però amb deu anys desconeixia què era el pecat. Que fantàstic, no?
Igual que ell s’havia sorprès sobremanera del meu gest amb els papers, ara era jo la sorpresa. Com de bo que haja quedat obsolet quelcom que feia tanta por i anul·lava tantes possibilitats.
