La tinta invisible

Hi ha dies en què la vida és menys vida. Diumenges en què el temps és un xiclet passat a la boca. Era una vesprada així: groga com la cervesa que bevia aquella dona suada de gestos lents en aquell poble de carretera sense mar ni muntanya.

Els carrers, a tort i a dret, estaven buits. El sol tot just acabava de donar treva. A pocs metres, una altra dona, més gran, regava les plantes del pati de sa casa. Al bar, tres joves acompanyaven la dona de gestos lents. Ningú no parlava. "És un no-lloc", pensí com a bona persona de pas que sent la necessitat de jutjar. "Què fa la gent ací?", em preguntí com a bona visitant que enuncia una generalització davant de cada detall. Buit, avis, cervesa en gots de tub, taules de plàstic vermell.

Hi ha dies en què no saps massa què fer amb la vida. Diumenges que tenen la forma d'una massa de coca que se't pega als dits. Era una vesprada així, d'aquestes en què t'alegres que hi haja buits més grans que el teu.

I què es fa, en qualsevol altre poble, ara mateix? Què pensaria algú que posara un peu en la part del meu poble que, inclús en estiu, és poble? Buit, avis, cervesa en gots de tub, taules de plàstic vermell. Res, no veuria res, com jo no veia res: els pobles s'escriuen amb tinta invisible. A simple vista, semblen poc més que una taca d'humitat. Sense la llum adequada, és senzillament impossible entendre res. Els pobles s'escriuen amb tinta invisible però una –de poble– se n'oblida sovint.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat