Ermità

Fa uns anys vaig tindre la sort que l’escriptor i activista cultural Jesús M. Tibau em convidara a presentar el que era aleshores el meu darrer llibre a Cornudella de Montsant, a la comarca catalana del Priorat.

Cornudella és un municipi format per tres nuclis de població: Cornudella, Albarca i Siurana –entre tots a penes arriben als mil habitants–.

En companyia de la meua parella, em vaig instal·lar en un petit hotel de Siurana.

Siurana està situat a 737 metres d’altitud sobre el riu del mateix nom. La seua població no supera els cent habitants. Els carrers empedrats i per a ús exclusiu de vianants estan nets, en cada cantó ens apareix un cendrer per a recollir les puntetes dels cigarrets dels visitants. A la part més alta hi ha les restes d’un castell que defengué el que fou el darrer reducte musulmà de Catalunya i també hi ha una església romànica dedicada a Santa Maria, amb un cementeri on és la tomba d’un dels més grans escriptors i editors catalans del segle xx, l’admirat Joan Sales. Passejant pel casc urbà, sembla com si el temps s’haguera aturat.

Per arribar a Siurana fa falta perícia al volant, per les corbes que s’han de superar; una perícia que jo mai no he tingut.

Des de Siurana estant s’inicien diversos itineraris que atrauen senderistes i escaladors d’arreu del país.

En un teatre de Cornudella es va fer la presentació. Era un tant atípica, ja que huit o deu autors parlen al públic sobre el seu darrer llibre. Després, els assistents trien el llibre i autor que més els han interessat.

L’any que vaig anar jo va tancar l’acte el cantautor Jesús Fusté, acompanyat d’un guitarrista. Interpretaren un grapat de les seues cançons a pèl, vull dir, sense micròfons ni electricitat. Descobrir Jesús Fusté, la seua veu, el seu carisma i cançons com ara Trenta anys o Maig d’amor (sobre un poema de Gerard Vergés) fou una grata sorpresa.

He de confessar-los que vaig signar pocs exemplars, era l’únic autor que presentava un llibre de poesia: Si em parles del desig, i això em va passar factura.

D’entre la poca gent que se’m va acostar hi havia una dona d’una certa edat, tímida, que em va confessar que vivia sola en una ermita. Era una ermitana civil, no era monja. Residia a la muntanya sola amb el seu univers personal i els seus llibres que en formaven part. Vam estar parlant durant una llarga estona i em va deixar una lleu i tendra petjada en el cor, com el bri d’un bes.

D’allò ja han passat uns quants estius però encara conserve en la memòria el tast del pa de pagés que desdejunàvem alegrement acompanyat de tomata, pernil i oli, la veu i la música de Jesús Fusté, la silueta mineral del Montsant, els carrers nets de Siurana i el somriure plàcid de l’ermitana de la qual no recorde el nom. Maleïda memòria!

Hi ha dies, un bon grapat de dies a l’any, que, davant l’avarícia, la mala bava i l’estupidesa humana que compliquen les relacions socials, desitjaria trobar un espai on viure en solitud i començar a construir-me un somriure plàcid, com el d’aquella dona. Ara com ara, em conforme a refugiar-me de tant en tant entre els marges d’un llibre, enguany potser que torne a triar Incerta glòria.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat