Rebel i lluitadora

En una habitació lluminosa i confortable, tres dones estan capficades en els seus quefers o els seus pensaments. Sembla que hi regnen el silenci i la incomunicació, malgrat la proximitat entre elles i, potser, l’estreta relació d’amistat o familiar que les uneix. Ocupen la mateixa habitació, però, en realitat, cadascuna roman en una mena de compartiment clos. La nostra mirada hi penetra per un únic lloc, just en la confluència de la butaca i el sofà, un pas estret i amb algun obstacle que salvar –la tauleta amb el búcar i les flors. Uns elements que marquen la verticalitat de la part superior i, alhora, junt amb la cortina ocre ornada amb motius vegetals, formen una potent divisòria que delimita els àmbits de les figures del fons, l’una, asseguda, i l’altra, palplantada davant de la finestra, mig amagada, absorta en la contemplació de l’exterior. Una separació que, a més, queda reforçada per l’escorç de la butaca i la positura de la noia, en especial, del braç i de la mà en què recolza la cara, ocultant-la en bona mesura. D’altra banda, a l’extrem inferior dret, quasi fora d’aquest espai a causa de la contundent línia oblíqua d’un altre escorç, el del sofà gris, encaixada entre el respatller i la vora del quadre, trobem la jove del vestit rosa, reclinada amb un aire lànguid, de cara als espectadors –amb l’esguard abaixat, tanmateix– i d’esquena a les altres.

Vanessa Bell, 'L'altra habitació, ca. 1930. Oli sobre llenç

En L’altra cambra (finals de la dècada del 1930), Vanessa Bell, gràcies al solapament de personatges, mobles, objectes i teixits, aconsegueix crear profunditat i, al mateix temps, una sèrie de divisions que isolen les tres dones. Tot i el desassossec que produeix la seua actitud, freda i distanciada entre elles i també amb nosaltres –s’ignoren i ens ignoren-, el delicat equilibri assolit amb l’ús del color, els components decoratius i la composició –que, a pesar de les tensions existents, es manté ferma amb el lleu desplaçament del ram del centre- atorga cert grau de vitalitat i serenor.

Vanessa Bell, 'David Garnett', 1915. Oli i guaix sobre cartró. National Portrait Gallery, Londres

Bell, que un poc abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial es va traslladar, junt amb Clive, el seu home, i Duncan Grant, el seu amant, també pintor i dissenyador, a una casa de camp de Charleston, a Sussex, on va viure i va treballar fins a la seua mort, el 1961, fou coneguda en l’entorn del Grup de Bloomsbury com la Santa, pel seu caràcter dolç i per la facilitat d’escoltar els altres i preocupar-se pels seus problemes. Ben prompte, quan van morir els seus pares, ella s’havia hagut de fer càrrec de la casa i dels germans, cosa que li va donar una enorme responsabilitat, que sovint li va impedir dedicar-se i mostrar el seu talent. Per a Virginia Woolf, la seua germana gran sempre va ser una mare protectora i una confident. Cal afegir la lluita que va dur a terme per la llibertat en tots els aspectes de la vida (artístic, sexual, sentimental), així com la defensa aferrissada del pacifisme i el desenvolupament de nocions marcadament progressistes en el camp de l’art i també en el social, tenint en compte corrents culturals de tot el món, sense cenyir-se als britànics. Per això, Vanessa va impulsar idees originals i inèdites que van repercutir en el desenvolupament de la pintura a Anglaterra i a Europa.

Vanessa Bell, 'Autoretrat', 1960. Oli sobre tela

Durant la seua llarga trajectòria, va tractar nombroses vegades temes familiars i domèstics –com hem vist– sense deixar de costat els retrats de les persones més properes (uns quants de Virginia) i també els autoretrats. Crida l’atenció el de l’escriptor David Garnett (1915), amb qui va tindre un afer sexual, ja que, a més de la força que presenta, de la composició abstracta del fons i de l’expressivitat cromàtica i dels traços, és el primer en què una dona pinta un home amb el tors nu. I, com no, els que es va fer al final de la seua vida, amb vuitanta anys. En un, davant d’un muntó d’objectes diversos, tasses, gerros, ampolles, marcs..., Vanessa ens fita des de darrere d’unes ulleres rodones de pasta negres una mica inclinades. Negres com el vestit i unes teles del fons, que contrasten amb intensitat amb els cabells totalment canosos i la brusa blanca i la llum que reflecteix l’esmalt ceràmic d’alguns objectes. L’austeritat s’ha imposat; potser el dol: entre altres pèrdues, el seu fill Julian havia mort en la Guerra Civil Espanyola, als 29 anys, i la seua germana Virginia s’havia suïcidat el 1941.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat