Dénia

Aquest article no tracta de la bella ciutat de la Marina Alta. Vull parlar dels germans Eva i Carles Dénia. Dimecres passat, tornant en cotxe des de Vilafranca, vaig escoltar amb tranquil·litat els seus últims i respectius discos, Merci Brassens i Cant espiritual. Vaig pujar al meu estudi muntanyenc a rodar un reportatge sobre la meua trajectòria com a escriptor amb la gent d'À Punt, que m'han dit d'emetre juntament amb una entrevista en directe (si no hi ha els típics canvis d'escaleta d'última hora) en el magazín vespertí de dilluns que ve, dia 9.

Per als literats i la resta de creadors del país és insòlit i una mica estupefacte rebre atenció de la nostra televisió: un costum que no solia ser habitual en Canal 9... Potser siga veritat que les societats progressen i això també li és donat al nostre maltractat País Valencià!

Escoltar música en el cotxe, d'altra banda, és un hàbit de fa molts anys que em resulta plaent i eficaç: en un trajecte llarg (de Borriana a Vilafranca són 75 minuts inevitables), pots assaborir un parell de cedés, pel cap baix. És el que vaig fer amb els germans Dénia. I ara voldria explicar que feia temps que no tenia la sensació tan clara i punyent d'assistir a unes creacions musicals tan perfeccionades, homologables i universals.

Sí, amics: aquest és un país on el nivell de creativitat és altíssim, però, sense suport comercial ni governamental, fins ara tot es perdia com l'aigua de les escorrenties. Si teniu ocasió, busqueu aquests treballs i escolteu-los ipso facto.

No és la primera vegada que Eva Dénia musica Brassens. Ja ho havia fet en treballs anteriors i ara, de nou, la bellesa –plena de registres– de la seua veu i la perfecció dels músics que l'acompanyen (singularment Merxe Martínez al violoncel) ens ofereixen un resultat magnífic, que inclou les versions en francés i també un parell de cançons en valencià, Pobre Martí i Saturn. Segur que al vell Georges, estiga on estiga, tot açò li haurà sonat una pura música celestial...

Quant a Carles Dénia, és difícil expressar en paraules el que ha aconseguit amb la dotzena llarga de fragments del Cant espiritual d'Ausiàs March. Des de la constant vindicació marchiana de Raimon que no disposàvem d'una orquestració tan íntima i a la vegada tan increïblement vigorosa del vell cant metafísic del nostre clàssic. El conjunt de tradicions aplegades en aquest disc –el flamenc, el cant tradicional valencià, la música sufí, cadències africanes...– és d'una fortalesa sonora inexpugnable. El seu autor s'hi retrata en un gran banquet i és això precisament el que representa millor la seua música: un àpat intens i variat, una menjotada superlativa que, tanmateix, se'ns fa fàcil i agradable de digerir.

Poder sentir tot això un mateix dia, mentre vas dels Ports a la Plana i tot rutlla suau i equilibrat per la carretera, és una experiència que no podia deixar de comunicar.

Els valencians, amb aquests dos germans, tenim un petit luxe. De nosaltres exclusivament depén que no es malbarate i que s'assolisca la difusió que mereix.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat